Què faríem sense els tertulians

S’hauran fixat que les tertúlies d’opinió dominen el pensament general del país. No sé quan va començar aquest fenomen de contaminació cultural. Abans només es donava en àmbits considerats poc profunds, en programes esportius tipus La barberia. Les tertúlies cultes de tota la vida eren La clave o, més actual, Millennium. Però ara és diferent.

Les tertúlies actuals estan marcades per una sèrie de característiques. Un tret que les identifica és el pressupost zero (en ocasions fins les barregen amb els telenotícies); un altre, l’intervencionisme barroer del moderador; un tercer, la ignorància dels convidats opinadors, que per postres són sempre els mateixos.

¡És fantàstic! Podem engegar el televisor o la ràdio i escoltarem a tres experts opinar sobre —per exemple— el procés sobiranista: un hi estarà en contra, un a favor i el tercer dirà que ni fu ni fa. Al dia següent a la mateixa hora (com que hi ha hagut una allau humana en una discoteca), els mateixos experts donaran el parer sobre mesures de seguretat: un en contra, un a favor i un que ni fu ni fa. I encara al dia després, el mateix trio de savis ens informarà de la victòria de Barack Obama sobre Mitt Romney a les eleccions nord-americanes. No hi haurà sorpresa: un hi estarà en contra, un a favor i el tercer dirà que ni fu ni fa.

Els moderadors, mentrestant, han de demostrar que estan per sobre de partidismes. Com més interrompen, millor. A mi aquesta colla em té el cor robat. Quina sort la nostra, que ens deixem il·lustrar per ells. No sé què faria sense aquestes tertúlies —tot i que no pateixo per la seva extinció, perquè cada vegada n’hi ha més, suposo que perquè resulten barates.

Els experts, que a més de saber de tot resulta que tenen molt temps lliure, són els mateixos que copen les columnes d’opinió dels mitjans escrits. ¿Cal dir noms? A la dilapidació d’energia que suposa la seva producció (bombardegen amb opinions impossibles de fundar per una simple qüestió de temps), s’hi suma la que genera la seva pròpia existència, i que obstaculitza una formació d’opinió adequada. ¿Per a què escoltar el parer d’un professor universitari, si ja tenim el tertulià, que a més crida i vocifera?

¿Quantes tertúlies d’opinió no consumeixen més del que produeixen? ¿Quantes n’hi ha que realment generin coneixement, en lloc de participar en la seva degradació progressiva? Sovint només serveixen per introduir noves variables fútils en el pensament, en lloc de simplificar per fer-lo entenedor. En paraules del filòsof Rubert de Ventós: “Ja no és possible creure que la producció indiscriminada de llibres, teories, tendències, cultures o corrents sigui una activitat purament supèrflua. Avui sabem que els productes no necessitats es constitueixen en residus contaminants: més que de la seva inutilitat s’ha de parlar, doncs, de la positiva desutilitat que comporten”. Doncs això, que no calia, però gràcies.

Anar a l’article original.