“A les meves ordres”, d’Amélie Nothomb

A les meves ordres (Le fait du prince en el títol original, editorial Empúries, 2010) s’obre amb una brillant conversa sobre què fer en cas que un desconegut mori a casa. “Si un convidat mor a casa seva de manera imprevista, el que sobretot no ha de fer en cap cas és avisar la policia. Truqui a un taxi i demani-li que el dugui a un hospital amb un amic que no es troba bé. El decés es constatarà en arribar a urgències i vostè podrà assegurar, amb un testimoni, que l’individu ha traspassat mentre eren de camí”. A partir d’aquí, Amélie Nothomb allibera la seva imaginació fins a construir un misteri que, juganera, només resol en part.

Pel que fa a la novel·la en si, el lector gaudirà d’un ambient de misteri però no ha d’esperar un gran desenllaç: l’interès de l’autora belga radica en explorar les reaccions humanes en situacions insòlites, i per tant és el procés que compta, no el final. Tot i no ésser una novel·la negra en sentit estricte, en té els ingredients i es basa en els efectes propis del relat de suspens: presència d’un cadàver desconegut, tensió amorosa entre protagonistes, sensació de perill, ambient de luxe i voluptuositat (l’acció s’esdevé en una vil·la a Versalles, amb un celler motoritzat dedicat només al xampany), amenaça d’agents desconeguts… i fins i tot un gat inquietant, en Biscuit, que en realitat serveix per donar continuïtat a la narració.

En ocasions els llibres es veuen superats per la fama del seu propi creador. És el cas de la novel·lista Amélie Nothomb, que ha cultivat tant la seva insòlita biografia com la seva imatge excessiva, fins al punt que bona part de la crítica la considera un mer producte de marquèting. Pel que fa a la biografia, realment és poc habitual: nascuda al Japó el 1967, filla de diplomàtics belgues, abans de l’adolescència ja havia voltat per mig món: des dels Estats Units a la Xina, passant per Birmània, Laos i Bangla Desh, entre d’altres països exòtics. Pel que fa a la pròpia imatge, sembla extreta d’un càsting per a Harry Potter: barrets de copa, vestits decimonònics, maquillatge gòtic… Allò del Dalí: l’important és que parlin de mi encara que sigui malament.

Però ja diem que el personatge no ha de fer oblidar l’obra, i l’obra es resumeix així: Nothomb té la capacitat de partir d’anècdotes inèdites per crear atmosferes de misteri a les que el lector, senzillament, no pot renunciar. Un cop enxampat amb un estil narratiu àgil i trepidant, que combina capítols breus amb d’altres de reflexius, el lector comprova que l’autora li provoca reaccions psicològiques de tota mena. Els seus llibres busquen sortides inexplicables en el capteniment humà, i els dubtes del narrador s’encomanen al lector.

Llàstima de la dèria per buscar reflexions filosòfiques clàssiques, de vegades incorporades al text amb calçador. La reflexió i la filosofia hi són, quedi clar -en aquest cas sobre la llibertat, la tria personal i la capacitat (o la incapacitat) de decidir. “¿Qui era jo? Impossible de respondre aquella pregunta tan vaga. Encara que me la fes des del vessant més modest, no trobava res a dir. Per exemple, em vaig preguntar què tenia previst fer aquell dissabte al matí: com hauria passat l’estona si un escandinau no s’hagués vingut a morir a la sala d’estar de casa meva”. Amb alguna reminiscència de L’home que mirava passar els trens de Simenon, la història versa sobre una suplantació d’identitat –o sobre la recerca d’una nova identitat. o sobre la recerca d’una identitat que tots voldríem tenir.