A peu per Extremadura

A peu per Extremadura (La Campana, 2001), el tretzè llibre de viatges publicat per Josep M. Espinàs, s’encapçala amb una citació de Michel de Montaigne que descriu la filosofia de l’autor barceloní: “Crec que viatjar és un exercici profitós. La ment s’exercita contínuament prenent nota de coses noves. I no conec cap escola que modeli millor la vida d’una persona que presentar-li incessantment la diversitat de tantes altres vides, costums, humors i fantasies d’altres homes”.

L’insòlit paisatge de muntanya extremeny, de bell impacte ambiental i forta presència animal, emmarca un segon paisatge, aquest humà i en procés de declivi, que ens afecta profundament. El llibre també remarca la conservació d’estructures populars i fa diverses mencions al patrimoni històrico-artístic, si bé l’Espinàs (perdoneu la familiaritat, però és com de la casa: el Dante, el Pla, l’Espinàs) sol defugir rutes històriques i monumentals, més freqüentades per turistes. Un exemple: en traçar el pla de ruta, l’autor s’allunya del popular Valle del Jerte, famós pels seus cirerers. D’alguna manera, el llibre es tanca amb la idea que hi ha moltes Extremadures.

Com a anècdotes, les dificultats per trobar allotjament, així com la llibertat i diferència de mirada que l’autor troba en els seus companys de viatge, el restaurador Sebastià Alquézar i l’editora Isabel Martí. Com a tema de fons, l’emigració de la població extremenya, amb Madrid i Catalunya com a destins preferencials, i la lenta desaparició de la vida pròpia del món agrari. Com no pot ser altrament, el lector habitual d’Espinàs hi trobarà el decàleg de l’autor: tímides referències etimològiques, humor amable, exploració de cançoners populars o referències curioses, com els pensaments del viatger del segle XVII Antoni Maczak, que va deixar escrit que en un hostal sempre s’ha de buscar el petó d’una cambrera.

Però sobretot –i aquest és l’enorme mèrit d’aquest gran escriptor-, l’Espinàs comparteix amb el lector una investigació passional del gènere humà, i la íntima relació de la gent amb el lloc on li ha tocat de viure. Per a ell, la vida és “oberta com un ventall d’estímuls, i l’instint de respondre-hi”. Fidel al seu tarannà, s’atura en els racons més impensats per extreure’n petites dosis de gaudi en veure les diverses formes de vida que troba: “Jo penso haver trobat en el racó de les Villuercas i els Ibores tot un món”, diu. Els llibres de l’Espinàs són sovint això: un món en un racó, o un racó convertit en tot un món.