Pere Calders i Joan Triadú

LA MALETA EXTRAVIADA

La maleta extraviada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013) recull vint-i-tres cartes de la relació epistolar entre Pere Calders i Joan Triadú, relació que va durar des del 1950 fins a la mort de l’autor d’Invasió subtil i altres contes, el 1992.

El llibre satisfarà els lectors habituals de les obres de Pere Calders, ja que l’escriptor viu amb el mateix tarannà amb què escriu, però també els amants del gènere epistolar, i per suposat a tots aquells interessats en els atzars de la literatura catalana. A més, l’edició, a càrrec de Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí, té l’encert d’enfocar-se a una lectura plural, tant per al lector neòfit com per a l’acadèmic.

No cal dir que aquestes cartes,  fins ara  perdudes, oculten una curiosa història, ja que van aparèixer en una maleta oblidada en un altell de casa de Joan Triadú. D’aquí el títol del llibre, d’altra banda tan propi de Pere Calders. Triadú, disgustat per haver negligit aquests papers, es disculpa amb les curadores del llibre en una carta sentida que denota el seu alt nivell d’autoexigència.

Pel que fa a Calders, desorientat en el seu llarg exili centre-americà, el descobrim en múltiples facetes: enyorat de la seva terra, fracassat com a empresari, reconstruït a nivell familiar, decebut amb bona part de la intel·lectualitat catalana a l’exili…  Resulta entranyable veure el creador que lluita en la solitud més absoluta, i com més d’un projecte se li queda estroncat al calaix.

És Triadú qui, a través dels seus ànims, impulsa Calders a continuar escrivint i en el panorama de les lletres catalanes. ¿Què va portar Triadú a interessar-se per Calders? Havia llegit el conte La Ratlla i el desig, i va decidir d’incloure’l  en la seva Antologia de contistes catalans (1850-1950), de manera que es va posar en contacte amb el contista, iniciant una relació que, malgrat les intermitències, va esdevenir una sòlida amistat, plena de respecte i admiració professional mútua, però també d’estimació. “La meva confiança en vós està doblement reforçada per l’amistat sincera que us professo i pel respecte que em mereixeu com a crític”, escriu Calders.

Un cop acabat, aquest volumet ens convida a llegir Estimat amic (Biblioteca Serra d’Or, 2009), que seria el mar a on va parar el riu: quaranta-dos anys de cartes que retraten la vida cultural (però també el dia a dia) d’un dels més grans escriptors catalans, i com el teixit cultural de la Catalunya de principi de segle va quedar escapçat i convertit en un afer artesà. Al rerefons, la remor de la dicotomia entre els catalans residents al país perdedor de la guerra, i aquells que estan en un exili que és tant geogràfic com espiritual.