“A les meves ordres”, d’Amélie Nothomb

A les meves ordres (Le fait du prince en el títol original, editorial Empúries, 2010) s’obre amb una brillant conversa sobre què fer en cas que un desconegut mori a casa. “Si un convidat mor a casa seva de manera imprevista, el que sobretot no ha de fer en cap cas és avisar la policia. Truqui a un taxi i demani-li que el dugui a un hospital amb un amic que no es troba bé. El decés es constatarà en arribar a urgències i vostè podrà assegurar, amb un testimoni, que l’individu ha traspassat mentre eren de camí”. A partir d’aquí, Amélie Nothomb allibera la seva imaginació fins a construir un misteri que, juganera, només resol en part.

Pel que fa a la novel·la en si, el lector gaudirà d’un ambient de misteri però no ha d’esperar un gran desenllaç: l’interès de l’autora belga radica en explorar les reaccions humanes en situacions insòlites, i per tant és el procés que compta, no el final. Tot i no ésser una novel·la negra en sentit estricte, en té els ingredients i es basa en els efectes propis del relat de suspens: presència d’un cadàver desconegut, tensió amorosa entre protagonistes, sensació de perill, ambient de luxe i voluptuositat (l’acció s’esdevé en una vil·la a Versalles, amb un celler motoritzat dedicat només al xampany), amenaça d’agents desconeguts… i fins i tot un gat inquietant, en Biscuit, que en realitat serveix per donar continuïtat a la narració.

En ocasions els llibres es veuen superats per la fama del seu propi creador. És el cas de la novel·lista Amélie Nothomb, que ha cultivat tant la seva insòlita biografia com la seva imatge excessiva, fins al punt que bona part de la crítica la considera un mer producte de marquèting. Pel que fa a la biografia, realment és poc habitual: nascuda al Japó el 1967, filla de diplomàtics belgues, abans de l’adolescència ja havia voltat per mig món: des dels Estats Units a la Xina, passant per Birmània, Laos i Bangla Desh, entre d’altres països exòtics. Pel que fa a la pròpia imatge, sembla extreta d’un càsting per a Harry Potter: barrets de copa, vestits decimonònics, maquillatge gòtic… Allò del Dalí: l’important és que parlin de mi encara que sigui malament.

Però ja diem que el personatge no ha de fer oblidar l’obra, i l’obra es resumeix així: Nothomb té la capacitat de partir d’anècdotes inèdites per crear atmosferes de misteri a les que el lector, senzillament, no pot renunciar. Un cop enxampat amb un estil narratiu àgil i trepidant, que combina capítols breus amb d’altres de reflexius, el lector comprova que l’autora li provoca reaccions psicològiques de tota mena. Els seus llibres busquen sortides inexplicables en el capteniment humà, i els dubtes del narrador s’encomanen al lector.

Llàstima de la dèria per buscar reflexions filosòfiques clàssiques, de vegades incorporades al text amb calçador. La reflexió i la filosofia hi són, quedi clar -en aquest cas sobre la llibertat, la tria personal i la capacitat (o la incapacitat) de decidir. “¿Qui era jo? Impossible de respondre aquella pregunta tan vaga. Encara que me la fes des del vessant més modest, no trobava res a dir. Per exemple, em vaig preguntar què tenia previst fer aquell dissabte al matí: com hauria passat l’estona si un escandinau no s’hagués vingut a morir a la sala d’estar de casa meva”. Amb alguna reminiscència de L’home que mirava passar els trens de Simenon, la història versa sobre una suplantació d’identitat –o sobre la recerca d’una nova identitat. o sobre la recerca d’una identitat que tots voldríem tenir.

Pere Calders i Joan Triadú

LA MALETA EXTRAVIADA

La maleta extraviada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013) recull vint-i-tres cartes de la relació epistolar entre Pere Calders i Joan Triadú, relació que va durar des del 1950 fins a la mort de l’autor d’Invasió subtil i altres contes, el 1992.

El llibre satisfarà els lectors habituals de les obres de Pere Calders, ja que l’escriptor viu amb el mateix tarannà amb què escriu, però també els amants del gènere epistolar, i per suposat a tots aquells interessats en els atzars de la literatura catalana. A més, l’edició, a càrrec de Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí, té l’encert d’enfocar-se a una lectura plural, tant per al lector neòfit com per a l’acadèmic.

No cal dir que aquestes cartes,  fins ara  perdudes, oculten una curiosa història, ja que van aparèixer en una maleta oblidada en un altell de casa de Joan Triadú. D’aquí el títol del llibre, d’altra banda tan propi de Pere Calders. Triadú, disgustat per haver negligit aquests papers, es disculpa amb les curadores del llibre en una carta sentida que denota el seu alt nivell d’autoexigència.

Pel que fa a Calders, desorientat en el seu llarg exili centre-americà, el descobrim en múltiples facetes: enyorat de la seva terra, fracassat com a empresari, reconstruït a nivell familiar, decebut amb bona part de la intel·lectualitat catalana a l’exili…  Resulta entranyable veure el creador que lluita en la solitud més absoluta, i com més d’un projecte se li queda estroncat al calaix.

És Triadú qui, a través dels seus ànims, impulsa Calders a continuar escrivint i en el panorama de les lletres catalanes. ¿Què va portar Triadú a interessar-se per Calders? Havia llegit el conte La Ratlla i el desig, i va decidir d’incloure’l  en la seva Antologia de contistes catalans (1850-1950), de manera que es va posar en contacte amb el contista, iniciant una relació que, malgrat les intermitències, va esdevenir una sòlida amistat, plena de respecte i admiració professional mútua, però també d’estimació. “La meva confiança en vós està doblement reforçada per l’amistat sincera que us professo i pel respecte que em mereixeu com a crític”, escriu Calders.

Un cop acabat, aquest volumet ens convida a llegir Estimat amic (Biblioteca Serra d’Or, 2009), que seria el mar a on va parar el riu: quaranta-dos anys de cartes que retraten la vida cultural (però també el dia a dia) d’un dels més grans escriptors catalans, i com el teixit cultural de la Catalunya de principi de segle va quedar escapçat i convertit en un afer artesà. Al rerefons, la remor de la dicotomia entre els catalans residents al país perdedor de la guerra, i aquells que estan en un exili que és tant geogràfic com espiritual.

A peu per Extremadura

A peu per Extremadura (La Campana, 2001), el tretzè llibre de viatges publicat per Josep M. Espinàs, s’encapçala amb una citació de Michel de Montaigne que descriu la filosofia de l’autor barceloní: “Crec que viatjar és un exercici profitós. La ment s’exercita contínuament prenent nota de coses noves. I no conec cap escola que modeli millor la vida d’una persona que presentar-li incessantment la diversitat de tantes altres vides, costums, humors i fantasies d’altres homes”.

L’insòlit paisatge de muntanya extremeny, de bell impacte ambiental i forta presència animal, emmarca un segon paisatge, aquest humà i en procés de declivi, que ens afecta profundament. El llibre també remarca la conservació d’estructures populars i fa diverses mencions al patrimoni històrico-artístic, si bé l’Espinàs (perdoneu la familiaritat, però és com de la casa: el Dante, el Pla, l’Espinàs) sol defugir rutes històriques i monumentals, més freqüentades per turistes. Un exemple: en traçar el pla de ruta, l’autor s’allunya del popular Valle del Jerte, famós pels seus cirerers. D’alguna manera, el llibre es tanca amb la idea que hi ha moltes Extremadures.

Com a anècdotes, les dificultats per trobar allotjament, així com la llibertat i diferència de mirada que l’autor troba en els seus companys de viatge, el restaurador Sebastià Alquézar i l’editora Isabel Martí. Com a tema de fons, l’emigració de la població extremenya, amb Madrid i Catalunya com a destins preferencials, i la lenta desaparició de la vida pròpia del món agrari. Com no pot ser altrament, el lector habitual d’Espinàs hi trobarà el decàleg de l’autor: tímides referències etimològiques, humor amable, exploració de cançoners populars o referències curioses, com els pensaments del viatger del segle XVII Antoni Maczak, que va deixar escrit que en un hostal sempre s’ha de buscar el petó d’una cambrera.

Però sobretot –i aquest és l’enorme mèrit d’aquest gran escriptor-, l’Espinàs comparteix amb el lector una investigació passional del gènere humà, i la íntima relació de la gent amb el lloc on li ha tocat de viure. Per a ell, la vida és “oberta com un ventall d’estímuls, i l’instint de respondre-hi”. Fidel al seu tarannà, s’atura en els racons més impensats per extreure’n petites dosis de gaudi en veure les diverses formes de vida que troba: “Jo penso haver trobat en el racó de les Villuercas i els Ibores tot un món”, diu. Els llibres de l’Espinàs són sovint això: un món en un racó, o un racó convertit en tot un món.

Tres homes en una barca

Una barca per desconnectar

Que una cultura petita disposi de múltiples edicions d’un clàssic és, per força, indicador de la qualitat del llibre. Per a aquells que vulguin evadir-se de la gravetat del món, Blackie Books acaba de publicar “Tres homes en una barca (per no parlar del gos)”, clàssic anglès del 1889, considerat un dels llibres més divertits de tots els temps. L’última ocasió en què la novel·la es va publicar en català va ser l’any 2000 a Quaderns Crema.
L’argument convida a la pau interior: tres amics hipocondríacs (el propi autor, George, Harris i un gos anomenat Montmorency) fan una excursió en barca pel Tàmesi, entre Kingston i Oxford, a la recerca d’una vida sana. El llibre narra les seves peripècies en remuntar el curs del riu i és farcit de peripècies i circumstàncies còmiques. En llegir la surrealista conversa amb el guarda del cementiri, o comprovar la lluita que mantenen amb una llauna de pinya, ens vénen al cap els nostres modernistes (ara en diríem hipsters per allò de la barba), els Rusiñol, Casas o Pere Romeu, que també eren uns bromistes de final de segle XIX.
El narrador –el propi Jerome- observa qüestions pròpies del Regne Unit (la meteorologia, la mala gastronomia britànica, la pesca, la comparació amb els continentals) i tira d’ironia per retratar costums humans com el plaer secret de la hipocondria, els beneficis morals d’una bona digestió o la virtut de la peresa.
Els humoristes britànics del segle XX coneixien bé l’obra de Jerome, des de P. G. Woodehouse a Tom Sharpe. Al seu torn, és possible que Jerome conegués un petit opuscle de Robert L. Stevenson: “En defensa dels ociosos”, ja que els simpàtics ganduls que ens presenta es miren el món de la mateixa manera: “A mi la feina m’agrada, em fascina. Puc passar-me hores senceres assegut mirant-la”. Si el lector vol oblidar-se del món que l’envolta, farà bé en acompanyar aquests tres amics i el seu gos en el seu viatge fluvial.

Pesats

Ploms, pesats i plastes

A Relacions particulars, Josep M. Espinàs explica que el poeta J. V. Foix tenia la dèria de recitar poemes al primer conegut que trobés pel carrer, i que arribava a acorralar els oients contra els arbres perquè no se li escapessin. “Foix llegia amb una gran precisió fonètica i articulatòria, i era capaç de no aturar-se mai, com si fos un bevedor decidit a acabar-se una ampolla a petits glops, seguit seguit. Semblava que es drogués amb la seva pròpia veu”, diu Espinàs. També a ell li havia passat, en ocasions, que algun poeta amateur –o espòs de poetessa amateur- aprofitava la immobilitat obligada de l’autobús, carrer Villarroel avall, per recitar-li versos dubtosos.

Diu l’adagi que un pesat és un home que, quan li preguntes com va la vida, va i t’ho explica. Davant d’un individu que l’interrompia constantment mentre llegia al tren, Quim Monzó va treure el dni de la cartera, el va ensenyar al desconegut i li va dir que, legalment, allò era tot el que estava obligat a ensenyar-li, i que fes el favor de callar i deixar-lo llegir en pau.

No són casos aïllats, ni propis de l’estament literari. El Duc de Lauraguais va ser autoritzat pels seus doctors a perseguir els pesats com si fossin criminals, sota el càrrec de temptativa d’homicidi per avorriment. Idea amb la qual semblava coincidir el novel·lista Stendahl, que no podia suportar el tedi i atacava físicament aquells que pretenien avorrir-lo.

Segur que tots estem d’acord que hi ha gent molt pesada. Fins i tot és probable que tinguem algun conegut a qui, per pesat, provem d’evitar: la mena de gent que ens fan canviar de vorera quan veiem que s’acosten per l’altra punta del carrer. En ocasions sap greu (perquè aquella persona és gran, o perquè té una patologia i sempre en parla) però no hi ha més remei.

El problema arriba quan, en els ulls de l’interlocutor, detectem, tot d’una, que el pesat som nosaltres… i descobrim que no ens importa, i continuem amb el monòleg com si res. ¿Què s’ha cregut, aquest?, pensem. ¡Només faltaria que no pogués explicar-li això tan divertit que m’acaba de passar!

Barbapapà

El papà de Barbapapà

Una mort que ha passat desapercebuda el 2015 és la del nord-americà Talus Taylor, als 82 anys. A primer cop d’ull aquest nom no significa gran cosa però, ¿i si dic que va ser el creador de la famosa sèrie dels Barbapapà?

Home discret en vida (“Potser massa”, el renyaven a la notícia publicada a Le Figaro sobre la seva mort), sabem poques coses de Talus Taylor: va néixer el 1933 a Sant Francisco, on es va educar en un ambient hippy; professionalment, va dedicar-se a la docència de Ciències –això que ara en diuen Medi- a la mateixa ciutat. I res més, fora de la seva història amorosa, és clar: va conèixer la que seria la seva esposa Annette Tyson, co-autora de la sèrie, quan aquesta feia estudis d’arquitectura a París. Es pot dir que Taylor va ser el papà dels Barbapapà i Tyson la mamà, la qual cosa els consagra a l’Olimp dels dibuixants infantils més populars, al costat de noms com Saint-Exupéry (El petit príncep) o Jean de Brunhoff (Babar).

Han passat quaranta-cinc anys des que la parella va imaginar el simpàtic gegant rosat,  que es pot transformar a voluntat per ajudar el proïsme. La vigència de la sèrie i la popularitat de la qual és absoluta: es reedita en més de trenta idiomes, i els seus àlbums s’han adaptat en un centenar de capítols de dibuixos animats, amb gran èxit a països com França (on el popular cantant Ricet Barrier ha composat les cançons, en un cas paral·lel al de Marc Parrot amb el Súper Tres català).

Conta l’anècdota que  Barbapapà va néixer per casualitat un bell dia de maig del 1970, durant una passejada pels florits Jardins de Luxemburg. Un nen petit reclamava alguna cosa als seus pares, que sonava com “Baa baa baa baa”; com que no parlava francès, Taylor va demanar a la seva dona què era allò que el nen volia. Es tractava d’una llaminadura que es deia la barbe à papa. Més tard, en una brasserie, la parella es va posar a fer dibuixos sobre un tovalló de paper, basats en aquella llaminadura: en va sortir un personatge rosa i rodonet. Quan van buscar-li un nom, els va sortir Barbapapà amb tota naturalitat. En ser una llaminadura, es podia estirar i allargar.

¡Qui els havia de dir el gran èxit que tindria el primer àlbum d’aquell personatge! Després hi van afegir més personatges multicolors (amb la Barbamamà i els set barbanens), capaços d’adoptar totes les formes imaginables, que també van captar l’atenció dels infants. Però no és tan sols d’infants que parlem: els pares, tant els d’aquelles generacions dels 70 com els d’avui, van trobar, i troben encara avui en la família dels Barbapapàs, uns ecologistes i uns bons models a seguir. Així ha estat que, gràcies a la complicitat que hi va haver entre en Titus Taylor i l’Annette Tyson, diverses generacions d’infants han crescut amb el Barbapapà i els seus, capaços de transmetre valors positius com l’amor, la família, la pròpia superació i el respecte pel medi ambient.

 

Glopades de riu

Gran narradora identificada

La llibreria Alexandria de Sant Cugat del Vallès ha presentat ‘Glopades de riu’ de Gemma Pellissa (Voliana Edicions), un sorprenent recull de relats que apunta a un allunyament de les influències habituals dels darrers trenta anys. Poques vegades una primera obra ha despertat tant d’interès. Cuinats amb lentitud i amor per les coses petites, els vint-i-un contes denoten gust per la lírica i estan farcits de referències al tacte, a les olors, a la temperatura, però alhora bastits a l’entorn d’anècdotes colpidores que lliguen el lector.

Mercè Rodoreda, i potser el Jesús Montcada analista de Contes de la mà esquerra, són influències clares en aquesta santcugatenca d’adopció, col·laboradora del Departament de Clàssics de Harvard, i autora d’una tesi doctoral sobre la ficció sentimental catalana al segle XV. Pel que fa a l’ús del llenguatge, ofereix una tria intel·ligent de trets lingüístics propis de Tortosa, que enriqueix el text sense obligar el lector a perdre’s al diccionari.

Pellissa presenta un univers que tots hem viscut alguna vegada, natural i ric en punts de vista, ja que cada fet és valorat des de l’òptica dels diferents personatges. El llibre remet a la infantesa i oscil·la sobre dos eixos: el paisatge del riu Ebre i els elements propis de l’estiu, època en què la infantesa esdevé més solitària amb l’arribada de les fires, els veïns nous, les piscines, els insectes: la vida que ens envaeix i obliga a noves rutines. És alhora un llibre temàticament potent: ens parla de vergonya, d’enveja, de solitud -fins i tot de petites morts gairebé involuntàries, que sobten però agraden perquè remeten a autors com Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo. El mateix Ebre, paisatge i protagonista, esdevé testimoni de la desaparició d’alguns personatges.

El llibre aconsegueix evitar cap to comminatori: els relats descriuen però no judiquen, fet que s’agreix en un moment en què les noves tecnologies han elevat la xafarderia més burda a la categoria d’opinió consagrada. Gemma Pellissa presenta les seves coses i noses en una prosa bella i àgil, i deixa a la llibertat del lector el judici sobre els temes que aborda. Ho fa a partir d’una mirada interior per pretén exorcitzar els fantasmes de la infantesa; la sort per al lector és que aquesta lectura assoleix un to universal que, d’una manera màgicament literària o literàriament màgica, també permet al lector exorcitzar els propis fantasmes de la infantesa. Una novetat recomanable i, amb tota seguretat, una autora de qui tornarem a sentir a parlar.

Llegir l’article original

Sobre les lectures d’estiu

Amb la calor arriba la pregunta de sempre: i tu, ¿què llegiràs, aquest estiu? Com si fos obligatori disposar d’una llista de lectures de canícula, o com si hi hagués un període anual en què els humans, així en bloc, ens dediquem a llegir més.

Excepció feta de Valle-Inclán i les seves Sonates, una per cada estació de l’any, a ningú se li acut preguntar per les lectures de tardor, hivern o primavera. Les lectures d’estiu, en canvi, estem convençuts que sí existeixen. Ben cert que, quan som de vacances, ja sigui a Tossa de Mar o a l’Ametlla del Vallès, ens empara una rutina diferent i descobrim forats per llegir allà on sovint només hi havia presses d’agenda. La climatologia també és propícia al paper imprès, perquè resulta més agradable relaxar-se a la fresca amb un llibre entre les mans que no pas sortir al carrer.

Una lectura sempre és personal, ja que el llibre que interessa a una persona no té per què interessar a una altra, de manera que passegeu-vos per la vostra llibreria de referència, o per la biblioteca del barri, i deixeu-vos cridar pels lloms dels llibres d’auto-ajuda, de poesia o de les novel·les més denses, cadascú segons els seus focus d’interès.

Però no oblideu les obres que teniu per casa. Rellegir sempre és una bona idea: el llibre serà el mateix, però nosaltres haurem canviat i la segona lectura segur que és diferent. Alhora retrobarem olors i imatges, potser cançons i tot, relacionades amb aquella primera vegada. A mi no m’és possible separar els paisatges de Queralbs de la lectura de “El tercer ull”, de T. Lobsang Rampa, que llegia de nen quan estiuejava allí; o Steinbeck del sabor de regalèssia, que devorava mentre passava les pàgines de “La perla”. I a l’inrevés: quan rosego regalèssia, penso en Steinbeck.

Hi ha qui opta per llegir en la solitud més isolada, mentre d’altres prefereixen companyia, amb les cames de la parella entrellaçades o la mainada corrent al voltant. El novel·lista Miguel Delibes afirmava que només es podia concentrar si comptava amb els seus set fills fent soroll per casa, i l’intel·lectual Carles Torner té l’estudi abocat al sorollós pati d‘una escola. Pere Gimferrer, ho sap tothom i és profecia, tanca les persianes per aïllar-se quan llegeix.

També hi ha qui, optimista en excés, fa promeses del tipus: ¡ara que tinc temps, aquest estiu llegiré cinquanta llibres! Tinc un amic traductor, partidari de fer llistes i càlculs, que té escrupolosament classificats els llibres que encara pot llegir en vida. “Mentre no me’ls acabi, no penso morir-me pas”, diu. Potser és que dubta de la seva fe, però em sembla que, amb l’excusa de les lectures d’estiu, ha afegit llibres al prestatge, darrerament…

Guia sentimental de Perpinyà

Bezsonoff nostàlgic

Si un editor em demanés una guia sentimental de Sant Cugat, dubtaria de com enfocar-la. ¿Em caldria ser objectiu?, ¿o bé repassar aquells espais, personatges i persones que m’han afectat a mi, tot i que resultin desconeguts a d’altres persones? ¿De quina de les dues maneres podria aportar més veritat al lector?

A la seva Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic, 2015), el novel·lista Joan-Daniel Bezsonoff ha optat per un tríptic: en primer lloc l’enciclopèdia general de Perpinyà, en la que sens dubte és la part més reeixida del llibre; després la guia pròpiament dita, és a dir, un repàs superficial a aquells racons de la vila que el propi lector pot visitar algun dia (“Le vieux Fournil, una de les meves adreces preferides, on és molt fàcil aparcar”); i en tercer lloc l’urbanisme de rodalies, apunts ràpids sobre els pobles del voltant. Tot plegat justifica la citació inicial: “Ambulo, ergo sum”.

El lector avesat a Bezsonoff ja sap què esperar d’un autor tan particular, com d’un vell amic a qui fa temps que no veu, i a qui s’està disposat a perdonar les rareses; el lector novell en pot esperar qualsevol cosa, però que no hi busqui objectivitat: l’itinerari és personal, quasi privat, i només el to de complicitat del text ens convida a compartir petits secrets amb l’autor. Amb dinamisme, en segona persona com si conegués el lector de tota la vida, Bezsonoff ens confia els racons preferits d’una ciutat que, si bé estima, no té idealitzada: “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart”.

És sabut que Bezsonoff és un afamat novel·lista històric (La guerra dels cornuts, Les amnèsies de Déu, Matar De Gaulle…), i respectat per la crítica pel seu fascinant vessant autobiogràfic (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un país de butxaca i Les meues universitats). Aquesta suposada guia entronca amb la faceta autobiogràfica, ja que no s’escapa de les seves dèries habituals: la catalanitat i la seva progressiva evaporació (“A poc a poc les vinyes anaven desapareixent com les paraules de la llengua catalana”), la relació entre història i la llengua (“El 1700, el rei Lluís XIV prohibeix l’ús oficial del català”), la tradició contra l’estupidesa de la globalització, o el paradís que signifiquen el cinema i la música de cinquanta anys enrere.

Malgrat el format poc literari d’una guia, gènere en què pocs literats han sabut reeixir, aquest llibre pot marcar l’inici d’una etapa en aquest escriptor: capítols com “Thomas Cook”, “Sant Aciscle” o “El viatge de Tots Sants” aporten una visió poètica inèdita en ell, suau i reflexiva, més donada als homenatges que al desig i a les obsessions terrenals que fins ara vessaven de les seves obres. Perquè no sigui dit, però, els combina amb la seva franquesa habitual, que a voltes resulta excessiva: no se’n salva ni don Antonio; Machado, vull dir: “Si m’haguessin elegit batlle de Cotlliure, hauria tornat el seu taüt i el de la seua mare a Sevilla”.

El cas és que el lector es fa una idea clara dels llocs que, citats al llibre, li plauria de veure. Sospito que aquesta publicació provocarà força visites a Perpinyà, tant dels joves que potser desconeixen la Catalunya Nord com dels ja-no-tan-joves que, com bé diu el llibre, solien freqüentar Perpinyà en temps més difícils, a la recerca d’una llibertat que no trobaven a Barcelona.

Llegiu l’article original

Borja de Riquer no podrà jubilar-se

De Borja de Riquer en sabem que és gran professor i orador, catedràtic d’història contemporània de la UAB, santcugatenc de pro, i que s’ha jubilat aquest passat mes de maig als 70 anys, edat prescriptiva per als docents. Jubilat de la universitat o no, ningú pot dubtar que continuarà enriquint el panorama de publicacions històriques de casa nostra.

L’última lliçó com a professor, De Riquer la va dedicar al polític Francesc Cambó, figura en la que és un reconegut expert. De fet, el món acadèmic espera que en publiqui una biografia aviat. Seria bo i aclaridor sobre un període de la història recent especialment complex. No és la primera vegada que parlem de la necessitat de publicar biografies sobre personalitats nostrades: biografies acadèmiques o novel·lades, fidels o idealistes. Un país orgullós de si mateix basa el present (i per tant el futur) en el seu passat, i necessita personatges estratègics que facin de columna vertebradora. Mites, si voleu. I és evident que Catalunya coixeja de biografies pendents.

Cert que darrerament se n’han publicat algunes: Joan Perucho, cendres i diamants, de Julià Guillamon; El poeta del poble, sobre Jacint Verdaguer, d’Andreu Carranza; El general Moragues, d’Alex Barnils; Espriu, transparent, d’Agustí Pons… De vegades es publiquen aproximacions al gènere, cas de Ramon Llull, Josep Pla o Gabriel Ferrater. O biografies publicades fa decennis, i per tant impossibles de trobar, o decebedores per les limitacions editorials pròpies de l’època.

Per això cal parlar de la figura de Francesc Cambó. Des del mecenes cultural, artífex de la Bernat Metge, fins al dirigent polític fundador de la Lliga Regionalista i ministre d’Alfons XIII; des del seu suport a la dictadura militar de Primo de Rivera a la seva situació d’exiliat i empresari després de la guerra civil. La biografia sobre un personatge destacat i polèmic mereix el tractament rigorós que només un historiador de prestigi com Borja de Riquer pot donar-li. De moment ja ha publicat articles sobre el personatge: L’últim Cambó (1996), Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (2007), Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político (2013). Falta la biografia definitiva, la jubilació haurà d’esperar.

Anar a l’article original