Sobre les lectures d’estiu

the-rain-it-raineth-every-daySobre les lectures d’estiu

Amb la calor arriba la pregunta de sempre: i tu, ¿què llegiràs, aquest estiu? Com si fos obligatori disposar d’una llista de lectures de canícula, o com si hi hagués un període anual en què els humans, així en bloc, ens dediquem a llegir més.

Excepció feta de Valle-Inclán i les seves Sonates, una per cada estació de l’any, a ningú se li acut preguntar per les lectures de tardor, hivern o primavera. Les lectures d’estiu, en canvi, estem convençuts que sí existeixen. Ben cert que, quan som de vacances, ja sigui a Tossa de Mar o a l’Ametlla del Vallès, ens empara una rutina diferent i descobrim forats per llegir allà on sovint només hi havia presses d’agenda. La climatologia també és propícia al paper imprès, perquè resulta més agradable relaxar-se a la fresca amb un llibre entre les mans que no pas sortir al carrer.

Una lectura sempre és personal, ja que el llibre que interessa a una persona no té per què interessar a una altra, de manera que passegeu-vos per la vostra llibreria de referència, o per la biblioteca del barri, i deixeu-vos cridar pels lloms dels llibres d’auto-ajuda, de poesia o de les novel·les més denses, cadascú segons els seus focus d’interès.

Però no oblideu les obres que teniu per casa. Rellegir sempre és una bona idea: el llibre serà el mateix, però nosaltres haurem canviat i la segona lectura segur que és diferent. Alhora retrobarem olors i imatges, potser cançons i tot, relacionades amb aquella primera vegada. A mi no m’és possible separar els paisatges de Queralbs de la lectura de “El tercer ull”, de T. Lobsang Rampa, que llegia de nen quan estiuejava allí; o Steinbeck del sabor de regalèssia, que devorava mentre passava les pàgines de “La perla”. I a l’inrevés: quan rosego regalèssia, penso en Steinbeck.

Hi ha qui opta per llegir en la solitud més isolada, mentre d’altres prefereixen companyia, amb les cames de la parella entrellaçades o la mainada corrent al voltant. El novel·lista Miguel Delibes afirmava que només es podia concentrar si comptava amb els seus set fills fent soroll per casa, i l’intel·lectual Carles Torner té l’estudi abocat al sorollós pati d‘una escola. Pere Gimferrer, ho sap tothom i és profecia, tanca les persianes per aïllar-se quan llegeix.

També hi ha qui, optimista en excés, fa promeses del tipus: ¡ara que tinc temps, aquest estiu llegiré cinquanta llibres! Tinc un amic traductor, partidari de fer llistes i càlculs, que té escrupolosament classificats els llibres que encara pot llegir en vida. “Mentre no me’ls acabi, no penso morir-me pas”, diu. Potser és que dubta de la seva fe, però em sembla que, amb l’excusa de les lectures d’estiu, ha afegit llibres al prestatge, darrerament…

Anuncis
Publicat dins de Sobre llibres i escriptors, Sobre temes diversos | 1 comentari

Guia sentimental de Perpinyà

Bezsonoff nostàlgic

sem_catalansSi un editor em demanés una guia sentimental de Sant Cugat, dubtaria de com enfocar-la. ¿Em caldria ser objectiu?, ¿o bé repassar aquells espais, personatges i persones que m’han afectat a mi, tot i que resultin desconeguts a d’altres persones? ¿De quina de les dues maneres podria aportar més veritat al lector?

A la seva Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic, 2015), el novel·lista Joan-Daniel Bezsonoff ha optat per un tríptic: en primer lloc l’enciclopèdia general de Perpinyà, en la que sens dubte és la part més reeixida del llibre; després la guia pròpiament dita, és a dir, un repàs superficial a aquells racons de la vila que el propi lector pot visitar algun dia (“Le vieux Fournil, una de les meves adreces preferides, on és molt fàcil aparcar”); i en tercer lloc l’urbanisme de rodalies, apunts ràpids sobre els pobles del voltant. Tot plegat justifica la citació inicial: “Ambulo, ergo sum”.

El lector avesat a Bezsonoff ja sap què esperar d’un autor tan particular, com d’un vell amic a qui fa temps que no veu, i a qui s’està disposat a perdonar les rareses; el lector novell en pot esperar qualsevol cosa, però que no hi busqui objectivitat: l’itinerari és personal, quasi privat, i només el to de complicitat del text ens convida a compartir petits secrets amb l’autor. Amb dinamisme, en segona persona com si conegués el lector de tota la vida, Bezsonoff ens confia els racons preferits d’una ciutat que, si bé estima, no té idealitzada: “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart”.

És sabut que Bezsonoff és un afamat novel·lista històric (La guerra dels cornuts, Les amnèsies de Déu, Matar De Gaulle…), i respectat per la crítica pel seu fascinant vessant autobiogràfic (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un país de butxaca i Les meues universitats). Aquesta suposada guia entronca amb la faceta autobiogràfica, ja que no s’escapa de les seves dèries habituals: la catalanitat i la seva progressiva evaporació (“A poc a poc les vinyes anaven desapareixent com les paraules de la llengua catalana”), la relació entre història i la llengua (“El 1700, el rei Lluís XIV prohibeix l’ús oficial del català”), la tradició contra l’estupidesa de la globalització, o el paradís que signifiquen el cinema i la música de cinquanta anys enrere.

Malgrat el format poc literari d’una guia, gènere en què pocs literats han sabut reeixir, aquest llibre pot marcar l’inici d’una etapa en aquest escriptor: capítols com “Thomas Cook”, “Sant Aciscle” o “El viatge de Tots Sants” aporten una visió poètica inèdita en ell, suau i reflexiva, més donada als homenatges que al desig i a les obsessions terrenals que fins ara vessaven de les seves obres. Perquè no sigui dit, però, els combina amb la seva franquesa habitual, que a voltes resulta excessiva: no se’n salva ni don Antonio; Machado, vull dir: “Si m’haguessin elegit batlle de Cotlliure, hauria tornat el seu taüt i el de la seua mare a Sevilla”.

El cas és que el lector es fa una idea clara dels llocs que, citats al llibre, li plauria de veure. Sospito que aquesta publicació provocarà força visites a Perpinyà, tant dels joves que potser desconeixen la Catalunya Nord com dels ja-no-tan-joves que, com bé diu el llibre, solien freqüentar Perpinyà en temps més difícils, a la recerca d’una llibertat que no trobaven a Barcelona.

Llegiu l’article original

Publicat dins de Sobre llibres i escriptors | Deixa un comentari

Borja de Riquer no podrà jubilar-se

Borja de Riquer no podrà jubilar-se

retrato-camboDe Borja de Riquer en sabem que és gran professor i orador, catedràtic d’història contemporània de la UAB, santcugatenc de pro, i que s’ha jubilat aquest passat mes de maig als 70 anys, edat prescriptiva per als docents. Jubilat de la universitat o no, ningú pot dubtar que continuarà enriquint el panorama de publicacions històriques de casa nostra.

L’última lliçó com a professor, De Riquer la va dedicar al polític Francesc Cambó, figura en la que és un reconegut expert. De fet, el món acadèmic espera que en publiqui una biografia aviat. Seria bo i aclaridor sobre un període de la història recent especialment complex. No és la primera vegada que parlem de la necessitat de publicar biografies sobre personalitats nostrades: biografies acadèmiques o novel·lades, fidels o idealistes. Un país orgullós de si mateix basa el present (i per tant el futur) en el seu passat, i necessita personatges estratègics que facin de columna vertebradora. Mites, si voleu. I és evident que Catalunya coixeja de biografies pendents.

Cert que darrerament se n’han publicat algunes: Joan Perucho, cendres i diamants, de Julià Guillamon; El poeta del poble, sobre Jacint Verdaguer, d’Andreu Carranza; El general Moragues, d’Alex Barnils; Espriu, transparent, d’Agustí Pons… De vegades es publiquen aproximacions al gènere, cas de Ramon Llull, Josep Pla o Gabriel Ferrater. O biografies publicades fa decennis, i per tant impossibles de trobar, o decebedores per les limitacions editorials pròpies de l’època.

Per això cal parlar de la figura de Francesc Cambó. Des del mecenes cultural, artífex de la Bernat Metge, fins al dirigent polític fundador de la Lliga Regionalista i ministre d’Alfons XIII; des del seu suport a la dictadura militar de Primo de Rivera a la seva situació d’exiliat i empresari després de la guerra civil. La biografia sobre un personatge destacat i polèmic mereix el tractament rigorós que només un historiador de prestigi com Borja de Riquer pot donar-li. De moment ja ha publicat articles sobre el personatge: L’últim Cambó (1996), Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (2007), Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político (2013). Falta la biografia definitiva, la jubilació haurà d’esperar.

Anar a l’article original

Publicat dins de Sobre llibres i escriptors, Sobre temes diversos | Deixa un comentari

Breu glosa sobre Francesc Garriga

Discurs llegit en la cerimònia de lliurament dels XIII Premi de Poesia de Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater, el 20 de maig del 2015

Breu glosa sobre Francesc Garriga i Barata

0602qPer primera vegada ens falta en aquesta cerimònia la presència i la companyia de l’amic i poeta Francesc Garriga, desaparegut el 4 de febrer d’aquest any. Amb aquesta breu intervenció volem significar la importància que la seva figura té i ha tingut per molts poetes, joves i no tan joves, que han intuït la vàlua de la seva obra i l’han catapultat cap als primers llocs de la literatura catalana contemporània.

Es pot dir que, si bé Francesc Garriga és un poeta del segle XX, ha connectat sobretot amb les generacions literàries del segle XXI. Parlem d’una persona que era sobretot un mestre, un mestre en el sentit més ampli del terme, i els seus deixebles li reconeixem aquest mestratge. N’hi ha de ben coneguts: en el món de la televisió, amb el periodista Xavier Bosch; en el món de l’art, amb el crític Francesc Fontbona; en el món literari, amb l’editor Marc Romera… i tants i tants d’altres. Això demostra que la força d’un mestre no consisteix a ser imitat, sinó a deixar-se utilitzar, ja sigui a través de la seva obra o de la seva personalitat.

Un mot per a les generacions més joves aquí presents [en referència als guanyadors del Premi Gabriel Ferrater per a Centres de Secundària, del qual F. Garriga va ser sempre president del jurat]: Francesc Garriga estava sempre pendent de vosaltres, confiava en vosaltres i provava de motivar-vos contínuament: el seu objectiu era d’encomanar-vos la necessitat de trobar una veu crítica a través de la poesia. Que els seus llibres -per fortuna contínuament reeditats- us animin a continuar aquesta recerca personal. Acabo amb paraules del poeta i editor Marc Romera: “El nostre poeta ha sabut connectar amb la mirada dels qui l’han sabut llegir i dels qui l’han volgut escoltar, i els ha condemnat, a tots ells, a estimar-lo”. Moltes gràcies.

Publicat dins de Homenatges, Sobre llibres i escriptors | Deixa un comentari

El poeta del poble

La vida de Jacint Verdaguer, novel·lada

el_poeta_del_poble_una_apassionada_biografia_novel_lada_de_verdaguer_portada_granLa biografia de Jacint Verdaguer conté tots els ingredients d’una novel·la d’intrigues i aventura: enveja, traïcions familiars i jocs de poder fins al llit de mort. Al més pur estil nord-americà, i al llarg de gairebé sis-centes pàgines, per fi un autor s’ha decidit a embruixar el lector català amb aquesta vida novel·lesca. Parlem de El Poeta del Poble (Edicions Destino), que li ha valgut el premi Josep Pla 2015 a Andreu Carranza.

Per fortuna per al lector, Carranza no ha buscat equilibris impossibles i s’ha limitat a dividir el llibre en tres parts lògiques i cronològicament ordenades. La primera part, situada a la Plana de Vic, retrata els orígens de Verdaguer; després parla de la vida urbana al Palau Moja, en la que va ser l’etapa de glòria del poeta; finalment trobem la polèmica que va envoltar la caiguda del poeta, i que sens dubte és la part més interessant de la seva biografia: els contactes amb les dones de la família Duran, la pràctica d’exorcismes, la penúria econòmica, i sobretot els atacs del poder al Verdaguer més incòmode (època que Isabel-Clara Simó ja havia tractat a El mossèn).

És fàcil buscar peròs a un llibre tan ambiciós i extens. En primer lloc hem de concloure que Carranza (que per cert es permet el luxe d’incloure’s a si mateix en la història, de la mateixa manera que també inclou a en Antoni Gaudí) no té encara un estil propi, sinó que explota una prosa fàcil i donada al sentimentalisme, correcta però no brillant i en ocasions reiterativa. En segon lloc, dintre d’uns límits imposats per les moltes semblances biogràfiques de què disposem, admetem que l’autor té la llibertat de recrear la figura de Verdaguer com millor li sembli; però peca d’exagerar la fe del poeta, gairebé ratllant el paroxisme i, per tant, trivialitzant-la. Més que un capellà, ens presenta un individu histriònic i agressiu, donat als escarafalls. Finalment, i donada l’extensió de la novel·la, es troba a faltar intensitat sobretot en les dues primeres parts.

Però cal aplaudir la iniciativa de l’autor. Ha optat per una història potent que necessitava amb urgència ésser escrita; per un referent històric que exigia ésser reivindicat; per un personatge que opta a la categoria de mite. I ho ha fet des d’una voluntat d’entreteniment literari alhora que pedagògica, ja que el llibre és farcit de contingut referit a una època en què la cultura catalana es reivindicava –exactament com ho fa avui. Un tribut, doncs, a la figura de Verdaguer.

Publicat dins de Sobre llibres i escriptors | Deixa un comentari

Exposició de Sergi Barnils

flower-wallpapers-yellow-tulips-field-wallpaper-32001Verger Celeste a la Galeria Canals

Tothom es deu haver fixat en una recent portada del TOT Sant Cugat, envaïda pels símbols acolorits propis de l’obra de Sergi Barnils. I és que la històrica Galeria Canals presenta orgullosa una antologia d’obres d’aquest pintor: “Verger Celeste”, introduïda pel prestigiós crític D. Giralt-Miracle. A partir del 5 de març, els santcugatencs podem admirar aquesta col·lecció d’originals que repassen diferents etapes del pintor. També estan d’enhorabona els estudiants d’art, des de Casa Mònaco fins a Pou d’Art, ja que poden comprovar in situ, i segurament no sense sorpresa, els materials que Barnils ha utilitzat de manera més constant en la seva obra, així com les etapes del seu procés creatiu, que permet a l’espectador acostar-se a una manera de treballar molt especial, i entreveure el nou camí on s’endinsa a partir d’ara.

Triades per l’entorn del propi artista, sobre tela, fusta i ceràmica, les obres proposen una lectura nova d’aquest pintor santcugatenc, conegut arreu d’Europa i ja un clàssic entre els prohoms del nostre municipi. Per a qui s’hi vulgui endinsar, alguns títols donen les claus per conèixer els mecanismes mentals de l’artista, que parteixen de la més absoluta simplicitat per passar pel sedàs cabalístic de l’alta cultura, fins que aconsegueix recuperar la senzillesa inicial.

L’acord que ha permès aquesta exposició antològica ha estat voluntat de totes dues parts: l’artista considera la Galeria Canals com un dels puntals de la seva carrera, que l’ha portat a exposar amb èxit al nord d’Europa i sobretot a Itàlia; alhora, la Galeria Canals va lligada a Barnils com a centre difusor de distintes manifestacions de l’art contemporani, fent de l’eclecticisme la seva raó de ser. Una combinació guanyadora.

Publicat dins de Sobre temes diversos | Deixa un comentari

Nou disc de Jordi Barceló

L’esperança de Jordi Barceló

Per segona ocasió consecutiva, el pianista Jordi Barceló va triar la seu de les SGAE de Barcelona per presentar Esperança, el seu tercer disc en solitari. El públic assistent va gaudir d’un concert molt personal, ja que el músic santcugatenc va complementar l’actuació amb comentaris íntims, de profunda complicitat amb l’espectador, que evidencien la seva capacitat per composndre a partir de la tendresa.

JBlargeMusicalment, Esperança és la continuació lògica de La grandalla (2013), on Barceló ja destacava per la tècnica interpretativa i la composició de temes propis. La sempre interessant percussió del gran Daniel Forcada manté el vincle amb el disc anterior. Sense renunciar completament a les influències llatines dels primers treballs, Esperança aconsegueix moments climàtics, amb el tema principal, i intimistes (Matins, El despertar), i presenta la novetat de temes cantats per la solista escandinava Susanne Georgi. L’altra novetat és la col·laboració de l’expert saxofonista Efrem Roca, que aporta classe i elegància als temes principals. La violoncel·lista Carolina Bartomeu i el guitarrista Manuel Alonso també col·laboren en l’enriquiment del disc.

Jordi Barceló resideix a Andorra, on és un reconegut pedagog musical (dirigeix l’Escola de Música de les Valls del Nord) i des d’on ha consolidat una carrera extensa que l’ha portat a tocar per tot el món. Amb tot, no oblida que Sant Cugat és el seu bressol. No estaria de més que des del municipi es reclamés la paternitat d’aquest gran músic, fundador de la primera big band de Sant Cugat (la Cotton Club, que va dirigir durant més d’una dècada) i que ben aviat puguem presenciar el seu directe. Una ocasió per gaudir d’una música composta des de la tendresa i la varietat de registres.

Llegiu l’article original

Publicat dins de Sobre temes diversos | Deixa un comentari