Breu glosa sobre Francesc Garriga

Discurs llegit en la cerimònia de lliurament dels XIII Premi de Poesia de Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater, el 20 de maig del 2015

Breu glosa sobre Francesc Garriga i Barata

Per primera vegada ens falta en aquesta cerimònia la presència i la companyia de l’amic i poeta Francesc Garriga, desaparegut el 4 de febrer d’aquest any. Amb aquesta breu intervenció volem significar la importància que la seva figura té i ha tingut per molts poetes, joves i no tan joves, que han intuït la vàlua de la seva obra i l’han catapultat cap als primers llocs de la literatura catalana contemporània.

Es pot dir que, si bé Francesc Garriga és un poeta del segle XX, ha connectat sobretot amb les generacions literàries del segle XXI. Parlem d’una persona que era sobretot un mestre, un mestre en el sentit més ampli del terme, i els seus deixebles li reconeixem aquest mestratge. N’hi ha de ben coneguts: en el món de la televisió, amb el periodista Xavier Bosch; en el món de l’art, amb el crític Francesc Fontbona; en el món literari, amb l’editor Marc Romera… i tants i tants d’altres. Això demostra que la força d’un mestre no consisteix a ser imitat, sinó a deixar-se utilitzar, ja sigui a través de la seva obra o de la seva personalitat.

Un mot per a les generacions més joves aquí presents [en referència als guanyadors del Premi Gabriel Ferrater per a Centres de Secundària, del qual F. Garriga va ser sempre president del jurat]: Francesc Garriga estava sempre pendent de vosaltres, confiava en vosaltres i provava de motivar-vos contínuament: el seu objectiu era d’encomanar-vos la necessitat de trobar una veu crítica a través de la poesia. Que els seus llibres -per fortuna contínuament reeditats- us animin a continuar aquesta recerca personal. Acabo amb paraules del poeta i editor Marc Romera: “El nostre poeta ha sabut connectar amb la mirada dels qui l’han sabut llegir i dels qui l’han volgut escoltar, i els ha condemnat, a tots ells, a estimar-lo”. Moltes gràcies.

El poeta del poble

La vida de Jacint Verdaguer, novel·lada

La biografia de Jacint Verdaguer conté tots els ingredients d’una novel·la d’intrigues i aventura: enveja, traïcions familiars i jocs de poder fins al llit de mort. Al més pur estil nord-americà, i al llarg de gairebé sis-centes pàgines, per fi un autor s’ha decidit a embruixar el lector català amb aquesta vida novel·lesca. Parlem de El Poeta del Poble (Edicions Destino), que li ha valgut el premi Josep Pla 2015 a Andreu Carranza.

Per fortuna per al lector, Carranza no ha buscat equilibris impossibles i s’ha limitat a dividir el llibre en tres parts lògiques i cronològicament ordenades. La primera part, situada a la Plana de Vic, retrata els orígens de Verdaguer; després parla de la vida urbana al Palau Moja, en la que va ser l’etapa de glòria del poeta; finalment trobem la polèmica que va envoltar la caiguda del poeta, i que sens dubte és la part més interessant de la seva biografia: els contactes amb les dones de la família Duran, la pràctica d’exorcismes, la penúria econòmica, i sobretot els atacs del poder al Verdaguer més incòmode (època que Isabel-Clara Simó ja havia tractat a El mossèn).

És fàcil buscar peròs a un llibre tan ambiciós i extens. En primer lloc hem de concloure que Carranza (que per cert es permet el luxe d’incloure’s a si mateix en la història, de la mateixa manera que també inclou a en Antoni Gaudí) no té encara un estil propi, sinó que explota una prosa fàcil i donada al sentimentalisme, correcta però no brillant i en ocasions reiterativa. En segon lloc, dintre d’uns límits imposats per les moltes semblances biogràfiques de què disposem, admetem que l’autor té la llibertat de recrear la figura de Verdaguer com millor li sembli; però peca d’exagerar la fe del poeta, gairebé ratllant el paroxisme i, per tant, trivialitzant-la. Més que un capellà, ens presenta un individu histriònic i agressiu, donat als escarafalls. Finalment, i donada l’extensió de la novel·la, es troba a faltar intensitat sobretot en les dues primeres parts.

Però cal aplaudir la iniciativa de l’autor. Ha optat per una història potent que necessitava amb urgència ésser escrita; per un referent històric que exigia ésser reivindicat; per un personatge que opta a la categoria de mite. I ho ha fet des d’una voluntat d’entreteniment literari alhora que pedagògica, ja que el llibre és farcit de contingut referit a una època en què la cultura catalana es reivindicava –exactament com ho fa avui. Un tribut, doncs, a la figura de Verdaguer.

Exposició de Sergi Barnils

Verger Celeste a la Galeria Canals

Tothom es deu haver fixat en una recent portada del TOT Sant Cugat, envaïda pels símbols acolorits propis de l’obra de Sergi Barnils. I és que la històrica Galeria Canals presenta orgullosa una antologia d’obres d’aquest pintor: “Verger Celeste”, introduïda pel prestigiós crític D. Giralt-Miracle. A partir del 5 de març, els santcugatencs podem admirar aquesta col·lecció d’originals que repassen diferents etapes del pintor. També estan d’enhorabona els estudiants d’art, des de Casa Mònaco fins a Pou d’Art, ja que poden comprovar in situ, i segurament no sense sorpresa, els materials que Barnils ha utilitzat de manera més constant en la seva obra, així com les etapes del seu procés creatiu, que permet a l’espectador acostar-se a una manera de treballar molt especial, i entreveure el nou camí on s’endinsa a partir d’ara.

Triades per l’entorn del propi artista, sobre tela, fusta i ceràmica, les obres proposen una lectura nova d’aquest pintor santcugatenc, conegut arreu d’Europa i ja un clàssic entre els prohoms del nostre municipi. Per a qui s’hi vulgui endinsar, alguns títols donen les claus per conèixer els mecanismes mentals de l’artista, que parteixen de la més absoluta simplicitat per passar pel sedàs cabalístic de l’alta cultura, fins que aconsegueix recuperar la senzillesa inicial.

L’acord que ha permès aquesta exposició antològica ha estat voluntat de totes dues parts: l’artista considera la Galeria Canals com un dels puntals de la seva carrera, que l’ha portat a exposar amb èxit al nord d’Europa i sobretot a Itàlia; alhora, la Galeria Canals va lligada a Barnils com a centre difusor de distintes manifestacions de l’art contemporani, fent de l’eclecticisme la seva raó de ser. Una combinació guanyadora.

Nou disc de Jordi Barceló

L’esperança de Jordi Barceló

Per segona ocasió consecutiva, el pianista Jordi Barceló va triar la seu de les SGAE de Barcelona per presentar Esperança, el seu tercer disc en solitari. El públic assistent va gaudir d’un concert molt personal, ja que el músic santcugatenc va complementar l’actuació amb comentaris íntims, de profunda complicitat amb l’espectador, que evidencien la seva capacitat per composndre a partir de la tendresa.

Musicalment, Esperança és la continuació lògica de La grandalla (2013), on Barceló ja destacava per la tècnica interpretativa i la composició de temes propis. La sempre interessant percussió del gran Daniel Forcada manté el vincle amb el disc anterior. Sense renunciar completament a les influències llatines dels primers treballs, Esperança aconsegueix moments climàtics, amb el tema principal, i intimistes (Matins, El despertar), i presenta la novetat de temes cantats per la solista escandinava Susanne Georgi. L’altra novetat és la col·laboració de l’expert saxofonista Efrem Roca, que aporta classe i elegància als temes principals. La violoncel·lista Carolina Bartomeu i el guitarrista Manuel Alonso també col·laboren en l’enriquiment del disc.

Jordi Barceló resideix a Andorra, on és un reconegut pedagog musical (dirigeix l’Escola de Música de les Valls del Nord) i des d’on ha consolidat una carrera extensa que l’ha portat a tocar per tot el món. Amb tot, no oblida que Sant Cugat és el seu bressol. No estaria de més que des del municipi es reclamés la paternitat d’aquest gran músic, fundador de la primera big band de Sant Cugat (la Cotton Club, que va dirigir durant més d’una dècada) i que ben aviat puguem presenciar el seu directe. Una ocasió per gaudir d’una música composta des de la tendresa i la varietat de registres.

Llegiu l’article original

Miguel Delibes busca conversa

Pegar la hebra, de Miguel Delibes

“Sempre he cregut, pel que em deixava entendre, que Delibes estava convençut que jo mantenia amb la meva llengua una relació bàsicament sentimental, que jo escrivia de tant en tant en català per una mena d’idealisme, de voluntat de servei a una cultura regional”. Paraules de Josep M. Espinàs a Relacions particulars sobre el seu admirat Miguel Delibes, que  parlen a les clares d’un autor castellà obert a considerar les “cultures regionals” del regne, sí, però que tenia claríssims els seus propis punts de vista sobre el tema.

Ve a tomb de Pegar la hebra (Destino, 1990), una de les moltes obres que Edicions Destino va confegir a partir de l’activitat periodística de Miguel Delibes. Tot i que pot semblar el contrari, era el propi novel·lista qui proposava a l’editorial reculls d’articles i conferències, sovint apressat per les necessitats econòmiques derivades dels seus nombrosos fills. Pegar la hebra (és a dir, establir conversa) presenta vint-i-nou textos agrupables en quatre grups: homenatges a amics desapareguts, la caça menor, el progrés del món i, com no podia ser altrament, la literatura.

Excepció feta del tribut al director de cinema Orson Welles, els homenatges es restringeixen a l’àmbit cultural de Valladolid: Ignacio Martín, Francisco de Cossío, Luís Maté… Més que en els personatges en si, poc significatius a Catalunya, l’atractiu rau en la calidesa del record projectat. Però aquest Delibes tendre, donat a la conversa i a l’afabilitat, es transmuta en caçador orgullós en parlar de la seva gran afecció en vida: la caça menor; dolgut pels tòpics que fomenten la incomprensió envers aquesta pràctica, prova d’oferir-ne els avantatges, com quan demostra que la caça de la perdiu representa tanta riquesa com l’excedent agrícola. Bon observador, fins i tot es permet, a Bromas cinegéticas de Goya, valorar les peces de caça representades als quadres del gran pintor de Fuentetodos, i contradir-ne els títols.

Les reflexions sobre el progrés, pessimistes com ho era el propi escriptor, semblen denunciar els pocs avenços en els àmbits de l’ecologia o la contaminació vint-i-cinc anys després. Capítol a part mereix el plantejament de Delibes sobre l’avortament, potser un dels més sorprenents del llibre. Pel que fa als textos relacionats amb la literatura i les seves aplicacions al teatre o al cinema, Delibes no pretén pontificar i manté un nivell assequible per al lector comú, com sempre ho va fer com a novel·lista, evitant referències acadèmiques per parlar, per exemple, sobre la tècnica narrativa del segle XIX, o sobre la censura que va patir com a director del diari El Norte de Castilla.

L’afeccionat a la literatura de Delibes comprovarà que l’autor va romandre fidel als principis que se li coneixen des que va guanyar el Nadal el 1947. També descobrim a un gran publicista de la seva pròpia obra, que rarament deixa passar l’ocasió d’emetre recordatoris dels propis personatges, que assumeix coneguts per tothom; petit pecat de vanitat perdonable, atesa l’acceptació popular de la seva obra. Finalment, el llibre transpua un vessant humà: ¿per què parla tant de futbol, per exemple? Ha de saber el lector que Delibes va ser corresponsal del diari esportiu Vida Deportiva, si bé signava amb pseudònim. I ens queda un perfil: el Delibes pare de família nombrosa, amant del futbol, enamorat de la caça, preocupat per l’ecologia… No és la imatge prototípica d’un escriptor però, en canvi, estem parlant del més gran prosista en llengua castellana de la segona meitat del segle XX, d’un home que, malgrat la seva humilitat i pànic a la fama, ha esdevingut ja avui un clàssic.

De Grau-Garriga a Leo Messi

Com que aquests dies se’n parla per l’homenatge que ha rebut (a Sant Cugat s’ha instal·lat una placa a la seva casa de naixement), uns alumnes em demanen si sé qui és el tal artista Josep Grau-Garriga. Suposo que el que busquen és estalviar-se la classe però, ja que una imatge val més que mil paraules i som a tocar, els dic que el millor que podem fer és arribar-nos fins a l’ajuntament en un moment. Hi som en cinc minuts.

A l’entrar, els alumnes queden parats en adonar-se del tapís formidableque decora un espai de la casa consistorial. De seguida treuen els mòbils i comencen a disparar fotografies amunt i avall. “¡Ah! ¡Oh! ¡Ah!”. Els prego que no cridin, que aquest és un lloc de treball i tal i qual. Callen, cosa que aprofito per comentar-los que a Grau-Garriga se’l considera el màxim exponent de la renovació del tapís contemporani a l’Estat espanyol. Triguen a entendre-ho. “Com si fos el Messi dels tapissos?”, em demanen per fi. Suposo que poso cara de circumstàncies, perquè veig funcionaris que s’aguanten el riure. “Exacte”, accepto, “màxim impulsor de l’escola catalana del tapís: el Messi dels tapissos”.

Explico que, malgrat viure a la població francesa d’Angers, el lligam de l’artista amb Sant Cugat era absolut, ja que era nascut aquí. “Com vosaltres”, dic, i de seguida m’adono de l’error. “Jo vaig néixer a Girona”, diu una; “Jo sóc del Marroc”, salta un altre. “Oh!, és igual, el cas és que estimava molt Sant Cugat”. També és un error: “Sant Cugat és un rotllo”, etcètera. Passo a parlar de la Casa Aymat, i explico que la gent de la Galeria Canals, en relació constant amb l’artista, sovint feien de pont entre ell i les autoritats locals. “I si s’estimava tant el poble, per què va marxar?”. Bufa. Provo de no entrar en temes històrics de franquisme i postguerra, perquè en un segon perdrien l’interès creat pel tapís gegant; em limito a dir que a França podia estudiar les tècniques més avançades del moment.

“I què més feia?”, demana un. Ah, tapissos de dotzenes de metres de llarg exposats arreu del món no els semblen suficients; encara voldran que els fes de tres en tres, com el Messi. “Va estudiar molt per aconseguir fer coses com aquesta: tenia estudis de dibuix i pintura, de gravat, d’escultura… Fins i tot pintava frescos a les esglésies”. Comencen a mirar les pantalletes: ha sigut dir estudiar i l’interès s’ha esgotat com una bateria de mòbil. “Sabeu una cosa? De la mateixa manera que el Messi juga amb els millors, com el Neymar o el Luis Suárez, el Grau-Garriga també va treballar amb les estrelles del món de l’art: Miró, Tàpies, Subirachs, Ràfols-Casamada, Guinovart…”. He recuperat la seva atenció, i alguns fins i tot memoritzen aquests noms. I encara hi ha qui diu que el futbol no serveix per a res!

Llegeix l’article original

Mort de Francesc Garriga

En la mort de Francesc Garriga

La notícia de la mort de Francesc Garriga Barata (1932-2015) és colpidora. No era santcugatenc però com si ho fos. Molts el recordareu de l’etapa en televisió, al costat d’en Jordi Beltran i l’Albert Vinyoli, en aquell programa excel·lent que es deia ‘Avisa’ns quan arribi el 2000′.

Per fortuna, ha viscut prou per veure valorada la seva art: ens llega una obra poètica sòlida, premiada i valorada per un públic jove. L’editor i poeta Marc Romera, ànima de Labreu Edicions, no és aliè a aquest reconeixement. En algun lloc ja vaig escriure que el seu era un cant al temps perdut, amargant però calmat i serè, només a l’abast dels grans poetes. Marmessor de tot allò que havia viscut i no viscut, Garriga dibuixava als poemes la seva manera personal d’entendre el món. Garriga ens llega un personatge, una obra ben feta i una veu poètica, que explica la seva vasta experiència, des dels poemes més narratius publicats als noranta (‘Els colors de la nit’ i ‘Setembre’) fins a l’eclecticisme actual.

La seva era una mirada lúcida, amb una evident voluntat pedagògica, i no transigia amb qualsevol idea: l’hauríeu hagut de veure a les discussions dels jurats de què formava part… I com canviaran, ara, aquests jurats, i com el trobarem a faltar: per com era, és clar, però sobretot pel seu mestratge. Perquè al marge d’artesà de la paraula, Garriga era moltes coses. Pedagog nat, ha resultat decisiu en homes que després han conformat el país, des de Francesc Fontbona a Xavier Bosch. És fàcil trobar llibres seus a les llibreries, cosa que implica l’existència d’un públic fidel. La seva generositat el feia partícip d’innombrables accions culturals. A través d’una màscara de trapelleria, sempre amb la mirada crítica, buscava revitalitzar l’actualitat cultural del país. Un exemple lligat a Sant Cugat: el nostre Premi a la Memòria de Gabriel Ferrater no existiria sense ell.

Costa pensar en algú altre tan actiu i alegre a la seva edat. Realment trobarem a faltar els seus cabells blancs bufats i l’esperit permanentment jove que el caracteritzava. O la pipa que li atorgava semblances britàniques, quan encara el deixaven fumar. Ja dic que el problema, ara, serà enyorar-lo. S’ha acabat topar-nos-el al carrer, bastó en mà i escut del Barça a la solapa, i comentar-nos, com aquell que no vol la cosa, que ningú no li fa cas…

Elogi de Ca l’Eugeni

En l’època de l’alcalde Aymerich, tot just estrenats Coll Favà, el Parc Central i el complex del Teatre-Auditori, Sant Cugat bullia d’ànsies culturals. Les noves estructures havien atret un gran nombre de gent nova a la població, sovint de professions liberals.

En aquest ambient, pels volts del 1998, un grup de santcugatencs es va aglutinar a l’entorn de la mestressa de la llibreria Paideia, Neus Ribatallada: des de periodistes a advocats, de professors universitaris a mestres escolars, i, fins i tot, algun jove encuriosit com un servidor. Seguint l’estigma imposat per la colla del poeta Gabriel Ferrater, el grup va voler celebrar trobades regulars, que de primer es van organitzar a El Mesón, popular en altres temps. Però aviat es va buscar un espai més adient, ja que aleshores el local de la plaça d’Octavià no estava a l’alçada del seu prestigi. El petit restaurant Ca l’Eugeni va ser l’escollit.

Dos cops al mes, doncs, el grup es reunia per discutir de cultura mentre sopava a Ca l’Eugeni, al carrer d’Alfons Sala, que avui coneixem com de Lluís Companys. Es tractava d’un local petit, d’ambient parisenc i acollidor, quasi íntim. Si bé les dues saletes eren regentades per la Lluïsa Vallverdú –en ocasions auxiliada per la seva filla Mariona–, la cuina era competència exclusiva de l’Eugeni Cantó. La Lluïsa i l’Eugeni van acollir el grup i van participar activament en la seva activitat. Es portaven convidats i es discutia de patrimoni, de política, de cultura en tots els àmbits. No poques realitats que hem vist créixer a Sant Cugat en els darrers quinze anys van néixer en les llargues sobretaules d’aquell petit restaurant. Quan vaig publicar el meu primer llibre, “N’estem fins als fogons”, vaig demanar a l’Eugeni que en fes el pròleg.

Deu fer uns cinc anys que la salut del genial cuiner el va convidar a retirar-se, i des d’aleshores el municipi, perjudicat per la competència de la capital, ha comptat amb bons restaurants, però cap que iguali Ca l’Eugeni. Un dia dedicarem un article a recordar els seus plats, tema que sens dubte mereix comentari a part. ¡Ai, aquelles carxofes facides d’ou poché i cobertes amb foie! No era només un espai on menjar, sinó un recer on es podia menjar i créixer com a persona. Hi penso ara que l’amic és absent, però present en la memòria. Gràcies, Lluïsa i Eugeni, per la vostra acollida sempre amable.

Llegir l’article original

El català a internet

La culpa és dels altres

Es veu que, en realitat, els catalans no existim. Tot plegat és una mentida mal intencionada, segurament fundada en els pèrfids dies del pujolisme. No és cert que els catalans tinguem una llengua diferent d’altres zones de l’Estat espanyol, ni que faci mil anys que arrosseguem la nostra identitat per dalt i per baix del Llobregat, ni, per tant, que tinguem  cap dret a la -sembla- tan anhelada independència. Res de tot això.

Si no, no s’entén que no puguem escriure un senzill comentari a la xarxa. Dimecres vaig connectar-me a TripAdvisor perquè, com que em sentia generós, volia elogiar la cuina i hospitalitat del restaurant Mas Trucafort, de Falset. (¡Quin gran nom, per cert, això de Mas Trucafort, i què nostrat que sona! ¿Voleu dir que tanta catalanitat no és prefabricada?) Vaig haver d’omplir tot de caselles, em van fer identificar i enregistrar a la seva base de dades, i per fi em van permetre redactar un comentari en positiu de, si fa no fa, dos-cents caràcters.

Fet que va propiciar la meva sorpresa, al dia següent, en rebre un correu per part dels senyors (o senyores) de l’equip d’assistència de TripAdvisor. Que diu exactament: “Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro”. Al marge de l’ús del tuteig, que fa tuf de modernillo, trobo que això d’anunciar la voluntat de rectificació està molt bé. Llàstima que ho facin de cara a un futur incert i no afirmin, per exemple, que l’1 de gener del 2015 ho tindran resolt.

No passa res, em vaig dir, estem avesats a acotar el cap en situacions similars (com ara en parlar amb advocats, taxistes, policies, jutges i d’altres gremis uniformats); no ens farem mala sang per una gota més. En continuar llegint el correu, però, em va venir un dubte. “Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos processar”. I la llista, en aquest ordre: àrab, xinès, danès, holandès, anglès, francès, alemany, grec, indonesi, italià, japonès, coreà, noruec, polonès, portuguès, rus, espanyol, suec, tailandès i turc. És a dir: que els senyors (o senyores) de TripAdvisor poden processar caràcters xinesos o coreans, i que treballen amb llengües dels alfabets llatí, ciríl·lic, grec, àrab, malai… Però amb el català, no.

Que una cultura assequible i econòmicament potent, coneguda mundialment per marques com Miró, Dalí o Gaudí, de fins a set milions de parlants, no consti en aquesta llista de vint idiomes possibles, és com a mínim sospitós. A no ser, és clar, que els senyors (o senyores) de Trip Advisor coneguin bé Catalunya i els catalans, i per tant s’hagin adonat que, a la mínima, canviem d’idioma amb la mateixa facilitat que el Barça canvia de samarreta, posem per cas.

Llegeix l’article original

Artistes: Sergi Barnils

Artistes

Setmana rere setmana, el Canal 33 insisteix en mostrar-nos que la crisi va per barris, i que l’abisme entre classes és cada vegada més ampli. Ho demostra la quantitat de joves-ja-no-tan-joves que, com que disposen de recursos, es dediquen a alguna vena artística independentment de si tenen talent o no. Músics barbats amb ukeleles, videoperformers autocomplaents, fotògrafs (centenars), il·lustradors de pa sucat amb oli que només saben treballar amb el portàtil, devots del món vintage en general…

Entre aquests artistes -en direm així per enllestir-, trobo sobretot cansat el món dels pintors. És increïble la quantitat d’explicacions absurdes que es poden arribar a sentir en una exposició plàstica col·lectiva, per exemple. És un no parar, un festival. A la mínima que es pensen que els escoltes, ho aprofiten per repassar les influències rebudes, l’evolució històrica de l’obra, el patiment creatiu… Més que explicacions, semblen coartades. Però sobretot volen convèncer l’oient. De què no ho sé, però que el volen convèncer, segur. I el pitjor és la sensació que estan venent el producte amb la barra d’un presentador de telebotiga de matinada.

Per això, quan vaig conèixer Sergi Barnils, em va sobtar la incomoditat amb què vivia la fama. ¿A veure com ho explico? Acompanyeu-me un moment al seu estudi, a tocar de Mercantic. Per aquí… Fixeu-vos en aquest calaix tancat: hi guarda piles i piles de catàlegs d’exposicions: ¡exposicions seves arreu d’Europa! Hi ha de tot: des de la fidelitat amb el galerista Josep Canals –un altre santcugatenc il·lustre- fins a les exportacions més insospitades a Suïssa o Alemanya. Creieu-me que els catàlegs italians, sobretot, són una meravella, però ell no vol que ningú els vegi: el calaix, tancat amb clau.

És aquest estudi una estança sorprenent, màgic com els brocanters de Mercantic que l’envolten. Mireu on mireu, centenars de llibres de literatura clàssica, facsímils de Ramon Llull, edicions de la Bíblia, poemaris d’Espriu, mapes, una salvatgina dissecada i, si us hi fixeu, fins i tot un certificat escolar per evocar la necessitat de l’esforç i la constància. ¿I a la paret, tan aviat com hi ha un racó lliure? Res de pòsters amb eslògans industrials, només fotografies de la família, de la dona i els fills, dels pares i dels avis…

En aquesta segona sala hi prepara els materials per treballar. Sembla que tan sols hi ha teles en blanc o quadros a mig acabar, ¿oi? Però resulta que, si s’hi anima, el pintor apartarà aquestes teles i, oculta al darrere, hi trobareu l’obra que ha admirat el nord d’Itàlia, i que ha portat un important marxant a voler reproduir les imatges de Barnils en gerros i tapissos. Som davant d’un artista -ara sí- que, en lloc de presumir de l’obra, l’amaga humilment, esperant el moment propici per retocar-la de nou i, potser, fer-hi una pinzellada més. Que lluny de tots aquells músics barbats amb ukeleles, videoperformers autocomplaents, fotògrafs (centenars), il·lustradors de pa sucat amb oli que només saben treballar amb el portàtil, devots del món vintage en general… Aquí no hi ha retòrica per vendre, només l’obra viva, que respira.

Segur del valor d’allò que fa, Sergi Barnils no vol convèncer-me de res ni vendre’m cap moto. De manera que puc posar-me davant de les seves teles amb total llibertat, sense complexos, i admirar-ne les figuracions complicadíssimes i senzilles alhora, i badar amb els colors bategants, que semblen moure’s lentíssimament, com ho faria la llum del Sol sobre les aigües tranquil·les d’un estanc, com la porta a una realitat més alta. I quan vull comentar la meva impressió amb el pintor i em giro per parlar-li, m’adono que ell també està admirant el quadre com si el veiés per primera vegada, amb tota la joia de l’infant a la mirada.

Aneu a l’article original