Estudiar anglès (I)

Yes, we can!

Quantes vegades, en la intimitat del despatx, un client m’ha confessat que és incapaç d’aprendre anglès! Hi ha qui ho diu mirant a terra i en veu baixa, avergonyint-se; d’altres ho comenten amb una riallada, divertits per la pròpia incapacitat; fins i tot hi ha qui t’hi diu fitant-te als ulls, com desafiant-te a contradir-los. Un adult no pot aprendre anglès, et vénen a dir. I tots, absolutament tots, estan equivocats.

Com a adults, pressuposem que aprendre idiomes ens costa. Alguns tòpics alimenten aquesta idea, certament; sobretot la contraposició binària entre la mainada i els grans: com que els nens tenen més facilitat per a l’aprenentatge, això deu implicar que els adults en tenim menys. Tots hem assistit a la meravella d’un infant que comença a parlar –un fill, un nebot, el nen de la veïna-. En qüestió de mesos, aquella criatura balbucejant ha trobat la seva veu i és capaç de fer-se entendre sense manies, sobretot quan vol alguna cosa. Es tracta d’un pas impactant, definitiu, ple de poder. I ens hi comparem inevitablement: com és que aquest sac de mocs ha pogut aprendre a parlar tot d’una, i en canvi a mi (que fa cinc anys que pago per repetir el mateix nivell a l’escola d’idiomes) em costa tant?

La comparació és absurda. Les coses no són així o, si més no, hi ha matisos. Un nen, sobretot si en té la necessitat, aprendrà una segona llengua sense problemes: la fonètica, els grups lèxics bàsics i fins i tot certa sintaxi. Cosa que un adult també farà, però amb un esforç, d’acord. En canvi, per a l’adult és molt més senzill entendre conceptes abstractes de gramàtica –i encara que no els entenguem, els podem assimilar per acceptació. Que els anglòfons afegeixen un auxiliar a les preguntes? Doncs nosaltres també l’hi posem i tan amics. Que afegeixen una essa final a la tercera persona del singular quan parlen en present? Què hi farem: la hi posem també, que allí donde fueres, haz lo que vieres. Qüestió d’acceptar i d’anar posant. La qüestió és poder-nos comunicar, expressar-nos, compartir.

Al final, veiem que les barreres que sentim a l’hora d’aprendre un idioma no tenen res a veure amb la pròpia incapacitat. Més aviat són conseqüència de la manca de dinàmiques adequades. Per exemple: encara que sembli paradoxal, a un nen no li suposa cap problema posar-se a fer els deures; a un adult, per contra, li costarà més –pel simple fet que l’un no fa altra cosa des de tercer de primària, i que l’altre fa anys que no n’ha fet. La vida de l’adult és plena de compromisos i responsabilitats que dificulten les coses, d’acord. Però si hem decidit que volem aprendre un idioma, posem-nos-hi. Diguem, com l’Obama, allò del “Yes, we can!”. O és que permetrem que el nostre fill, el mateix que ara juga amb la play, aprengui anglès abans que nosaltres?