Si trobes una cartera

Temps enrere em vaig adonar que em faltava el bitlleter; de seguida vaig trucar als bancs per anul·lar les targes de crèdit. Semblava que ho havia fet a temps perquè no m’havien sostret res dels comptes però, per a la meva sorpresa, el mateix dia vaig rebre la trucada d’una colombiana, estudiant d’Infermeria a l’Hospital Clínic: havia trobat el meu bitlleter. Vam quedar i, en efecte, l’Ángeles em va tornar l’objecte extraviat amb tot el contingut, incloent prop de dos-cents euros. Agraït, vaig convidar-la a ella i al seu xicot a sopar a un restaurant de moda. Encara avui creuem correus de tant en tant.

Han passat anys i la setmana passada vaig tornar a perdre el bitlleter, en aquest cas al centre de Sant Cugat. Me’n vaig adonar si us plau per força, perquè una entitat bancària va començar a enviar-me missatges dient-me que algú gastava alegrement els meus diners. Davant del robatori, quin remei, vaig anar a presentar denúncia als Mossos. L’agent que em va atendre, Yolanda, ho va fer a la perfecció.

A la comissaria hi havia una família de Mongòlia Interior, província del nord de Xina. Eren a Catalunya de viatge, i una colla de desaprensius els ho havia pres tot: només tenien la roba que duien posada i, sense cap  coneixement d’idioma, estaven desesperats. La meva dona, advocat, va posar-los en contacte amb el consolat del seu país, i entre els que érem a comissaria (a tots ens havien robat aquell dia) vam recollir alguns calerons perquè el matrimoni xinès pogués sobreviure un dia o dos amb dignitat. Una setmana més tard, la meva dona va rebre dues comunicacions d’agraïment: una, del cònsol xinès de Barcelona; la segona, dels propis interessats que, ja al seu país, ens convidaven a visitar casa seva a Ulanqab. Hi anirem.

Tornant al meu cas, malauradament, vaig perdre els diners i les targes bancàries corresponents, però també documents i fotografies personals de la família que mai més recuperaré. En opinió de l’agent dels Mossos que em va atendre, i atesa la mena de compra que el lladre va fer per Internet, estem parlant d’un santcugatenc jove, que va pensar més en si mateix que no pas en els altres. Si pel que sigui llegeixes aquest text, amic lladre, pensa-t’ho una mica en el futur: per quatre euros mal gastats t’has  deixat perdre uns amics que, segurament, ho haurien sigut per sempre.

Llegeix l’article original

“L’última trobada”, de Sándor Márai

Recentment hem vist al teatre Romea “L’ultima trobada”, amb adaptació de Christopher Hampton i direcció d’Abel Folk. La història és ben coneguda del lector català, ja que el 1999 l’editorial Empúries va tenir l’encert de publicar-ne el llibre, escrit per l’hongarès Sándor Márai el 1942. Cal lloar la iniciativa de l’editor Bernat Puigtobella en publicar “L’última trobada”, ja que la reacció de lectors i crítica va ser unànime: fins i tot els llibreters el van destacar com a millor llibre de l’any. L’èxit va portar els editors d’Empúries i de Salamandra a apostar per l’autor, que va esdevenir un habitual del mercat editorial a casa nostra.

Com en d’altres obres de Sándor Márai (1900-1989), el punt de partida és una primera impressió d’estabilitat, en què cada personatge té un paper definit a la vida fins que s’hi sobreposa un neguit latent que, en esclatar, trasbalsa els protagonistes. Succeeix a “L’estranya”, a “Divorci a Buda” i a “La germana”, i es repeteix a “L’última trobada” amb més força que mai, ja que el conflicte ha bategat a foc lent durant 41 anys entre les parets del castell del General (que per cert recorda el castell de Reichendorf descrit a “Axelle”, esplèndida novel·la de Pierre Benoit). La viva lentitud amb què Márai descabdella els motius d’aquesta angoixa és una demostració de mestratge narratiu.

L’obra es pot resumir d’aquesta manera: dos amics inseparables es retroben després de 41 anys, decidits a resoldre el secret terrible que els separa. Durant aquest temps han viscut separats, l’un exiliat a les colonies britàniques dels Tròpics, l’altre tancat en un castell perdut als boscos de l’Hongria més remota. Saben que han de tenir una última trobada, en la que enfilaran records sense pietat, fins a resoldre el conflicte sobre el què han estat pensant durant 41 anys.

En aquesta trama senzilla hi apareixen tots els temes recurrents en l’obra de Sándor Márai. Hereu del desaparegut imperi austro-húngar, l’autor va haver d’aprendre a viure sense els valors amb què havia estat educat, erradicats amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’exili de la seva família. En provar el retorn el 1948 va comprovar que el món que coneixia havia desaparegut, tema que ell mateix explica a l’autobiografia “Confesiones de un burgués”, de 1934, i que l’aproxima a grans noms del Parnàs literari com Joseph Roth o Stephan Sweig.

D’alguna manera, el sentit de pertinença a un lloc o a un estament implica fidelitat: per al General, la deserció de l’exèrit de Kónrad, l’antagonista, està a l’alçada de la infidelitat que, com a millor amic, va cometre amb la seva dona. Cosa que porta al segon motiu de les novel·les de Márai: la impossibilitat en les relacions sentimentals, que descriu amb cruesa i sense estalviar inquietud en el lector. No es pot confiar en l’amor d’una dona, no es pot confiar en la lleialtat de l’amic… i no es pot confiar en un mateix, causant dels dos primers problemes, ve a dir. Els protagonistes dels seus llibres, per mitjà de confessions exhaustives, expliquen fracassos de gran complicació psicològica i no exempts de bellesa. Proclamen d’aquesta manera la incapacitat d’estimar, com ho fa la dona abandonada de “L’herència d’Eszter”, o el doctor Imre Greiner de “Divorci a Buda”, traït per l’antic amic, o els protagonistes del triangle amorós de “La dona justa”, potser la seva obra més coneguda. Com tots ells, el General de “L’última trobada” s’enfronta a si mateix i, a través de l’exploració del jo, assoleix la lucidesa que el permet reinventar-se per continuar endavant. Kónrad, l’antagonista, fa un viatge interior paral·lel, i això permet l’expiació.

“L’última trobada” engloba, doncs, els motius literaris d’aquest escriptor hongarès, motius d’una força abassegadora, que deixen una inquietud inesborrable en el lector: la difícil relació amb l’altre sexe, la improbabilitat de l’amistat, i la impossibilitat de retenir el passat de la joventut. Escudat per aquests temes de fons, potser no és tan estrany que la Història de la Literatura s’hagi mostrat justa amb Sándor Márai, i hagi concedit la rara excepció de rescabalar-lo dels honors que no se li van dispensar en vida.

Quim Monzó, articulista

Zzzzzzzz

A “El dia del senyor” (1984), el primer recull d’articles de Quim Monzó, li va seguir “Zzzzzzzz” (1987). Com és sabut, la idea va fer fortuna i avui disposem d’un ampli ventall de reculls d’articles de l’escriptor barceloní, fet poc habitual entre els periodistes catalans. D’Eugeni Xammar o Ramon Barnils, per posar dos casos d’actualitat, en trobem ben poca cosa.

Que un escriptor de ficció publiqui altres menes de llibres, l’enriqueix. En una de les seves millors visions –i en va tenir moltes-, a mitjans dels anys vuitanta, l’editor Jaume Vallcorba (1949-2014) va publicar reculls d’articles d’un jove escriptor que convencia al públic lector. És pràctica habitual a països anglosaxons, els epistolaris, assajos o dietaris són usats per consolidar els escriptors de renom, alhora que el patrimoni literari de cada cultura. Vallcorba ho va entendre: havia vist una icona en Quim Monzó i, en editar-li un seguit de llibres d’articles, en va completar la imatge que avui tots coneixem.

Gairebé trenta anys més tard, els articles de “Zzzzzzzz” bateguen amb força. Primer, perquè Monzó s’especialitza a triar notícies insòlites (gent com el pintor Zush, que ha inventat un país propi), però sobretot perquè allò que compta és la denúncia de fons: incisiu i lúcid, l’autor planteja situacions divertides només per fer un giravolt inesperat i portar l’aigua al seu molí i, entretant, seduir el lector amb la lògica i plasticitat del discurs.

Perquè, pel que fa a la forma, el discurs de Monzó és de claredat màxima a través d’un to i un ritme plaents, i sobretot eficaços. El seu domini de la llengua i la sintaxi és absolut. Es preocupa per l’estil dels articles amb la mateixa meticulositat que ho fa en la narrativa. Malgrat la ironia constant o el sarcasme ocasional (digueu-li mala llet), els articles resulten tan llaminers com els contes consagrats de “Olivetti, Moulinex…” o “El perquè de tot plegat”. Alguns articles semblen contes, fins i tot: és el cas de “Els anivellats” i “Els possessius”.

En aquella època, Monzó atacava actituds xarones (per fer servir un adjectiu que gasta molt al llibre) en individus propers a les institucions, i també en tot allò que afectava a la dicotomia espanyol-català, sovint de doble moral (la reacció de Madrid als inicis de TV3, per exemple). A través dels personatges criticats i dels seus espais habituals, l’autor reflexionava sense mullar-se a favor de ningú… però sí en contra. Tres dècades més tard, hi veiem retratats els anys vuitanta, només per comprovar que no ha canviat gran cosa… I tenim la certesa d’estar davant d’un autor que, des de sempre, ha sabut riure per sota el nas mentre escriu.

Matar De Gaulle

Per què llegir Matar De Gaulle

Perquè Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha publicat fins a catorze novel·les que li han valgut premis com el Just Manuel Casero, el Méditerranée Roussillon, el Salambó, el Joan Crexells, el Maria Àngels Anglada, el Lletra d’Or… Perquè l’autor no es resigna a conviure amb els signes del nou temps, sinó que poua valor en temps viscuts i en treu petroli. Perquè després de tres llibres autobiogràfics (“Una educació francesa”, “Un país de butxaca” i “Les meues universitats”), s’ha dignat a reprendre el camí de la novel·la. Perquè, en contra de la tendència dels best-sellers, i contrariant a més d’un crític literari que s’ha permès donar consells, Bezsonoff practica la novel·la breu, que li permet una concentració tant de forma com d’idees. ¿Oi que va ser Sergi Pàmies, qui va dir que la llargada ideal d’un relat era de 150 pàgines?

Perquè retrata la hipocresia nord-europea que condemna el colonialisme, i el matisa: ni cal celebrar la colonització com si fóssim conqueridors, ni cal presentar-la com el germà bessó del nazisme; el llibre il·lustra la part positiva de la simbiosi entre cultures. Perquè en una època –la nostra- controlada per càmeres i ordinadors, Bezsonoff utilitza com a argument la preparació artesanal de l’atemptat contra el president de la República francesa (fet real, perpetrat pel tinent-coronel Jean-Marie Bastien-Thiry el 22 d’agost del 1962). Perquè l’autor té tanta visió de la jugada que és capaç de comparar la desaparició de l’Algèria francesa amb el continent perdut de l’Atlàntida. Perquè, entre els llibres ensucrats i superficials que copen les llibreries, descobrim un autor que ataca temes punyents com el poder, la guerra, la identitat… Així com d’altres més personals, com la traïció i la fidelitat, que fan posar la pell de gallina. Perquè el llibre retrata amb cruesa com una democràcia europea va ordenar l’exèrcit de disparar contra una cinquantena de civils desarmats -fet pel que el govern francès no s’ha excusat mai.

Per l’alegria caòtica amb què l’autor abandona les escenes de la novel·la, que no tenen ordre ni concert, sense que això afecti la intensitat de la narració. Per la velocitat i el distanciament de l’acció, que recorda Stendhal, i el detallisme costumista en les descripcions, que remet a Balzac. Perquè, de la mateixa manera que ho fa en novel·les com “La presonera d’Alger”, el llibre destaca valors caiguts en desgràcia, per exemple el sentit de l’honor. Perquè, com sempre en els llibres d’aquest autor, la novel·la és farcida de frases brillants: “Es va consolar fent-se ric”, “Malgrat que mai ningú no l’hagi considerat una de les belles arts, el terrorisme no admet la potineria”, o la frase que ens presenta al protagonista històric: “Si suscitar odis i admiracions extrems constitueix un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home”.

I perquè l’autor resta enganxat en la seva pròpia paradoxa: amant dels mons perduts i de territoris que canvien de sobirania… ¿S’imaginen que un dia, nostàlgic de la Catalunya espanyola, escriu una novel·la sobre la independència del nostre país, però des del punt de vista dels de Madrid? ¿”Matar Rajoy”, posem per cas?

Don Matteo

Des de fa un lustre, les sèries televisives de misteri repeteixen un patró limitat en excés, que convida a la satisfacció mòrbida més que no pas a la reflexió. Paradigma: un equip de persones (molt qualificades) persegueix criminals (amb problemes psiquiàtrics); durant la persecució es parla dels problemes sentimentals dels detectius, es mostren escenes de violència monstruoses i ambients sòrdids, i com a rerefons es recorda que estem sempre vigilats per les noves tecnologies. Finalment, els dolents són castigats en desenllaços maniqueístes: l’única conclusió moral que se n’extreu és que qui la fa la paga.

Per això m’ha sorprès la sèrie italiana “Don Matteo”, molt popular a Itàlia, on s’emet des de fa 14 anys. A TV2 s’ha començat a emetre a partir de la cinquena temporada. Està interpretada pel divertit Terence Hill, a qui recordem de pel·lícules co-protagonitzades amb el gros Bud Spencer. L’actor italià (que es diu realment Mario Giroti), amb 75 anys ben portats, interpreta un capellà donat a resoldre crims, a la manera del pare Brown de Chesterton, i amb la punta d’humor del don Camilo de Guareschi (que el propi Terence Hill ja havia interpretat).

“Don Matteo” és un producte escrit per gent jove i realitzat amb ofici, que s’acosta als cànons de la ficció audiovisual tradicional, com ara“Magnum” o “S’ha escrit un crim”. El muntatge és senzill, busca clixès i mecanismes propis de la comèdia d’equívocs més tradicional, tipus Goldoni. Les actuacions són emfàtiques, molt a la italiana, i els guions sentimentals i previsibles: hom sap què hi pot trobar. L’acció transcorre a Gubbio (a Spoleta en l’última temporada), un deliciós poblet de Perugia que mostra tota la seva bellesa. ¡Quina diferència amb les tristes imatges de comissaries i barris marginals de Nova York o Sacramento, que veiem a “Castle” o “Bones”!

Com és propi de la seva vocació, don Matteo prova de convertir els culpables a la fe cristiana. Ho fa amb naturalitat, citant clàssics que van de Sant Francesc a Albert Einstein. Algú rondinarà: ¿és que al segle XXI hem d’acceptar moralines? Però també hi haurà qui trobi interessant que una sèrie televisiva citi fonts clàssiques. És possible que, per un automatisme, d’entrada rebutgem la moral de cada història però, ¿per què defugir parlar de perdó i caritat, en lloc de cadenes perpètues i sentències de mort? ¿I si l’èxit de la sèrie ve precisament per la senzillesa i el positivisme que proposa, una visió de l’home profunda i plena d’esperança?

S’ha escrit que l’èxit de “Don Matteo” (enguany està obtenint un share del 30%, amb més de 8 milions d’espectadors) demostra que existeix una públic que demana històries obertes a la dimensió religiosa de la vida, a la reconciliació i al perdó. Encara que no fos així, francament, prefereixo arribar a casa i veure un producte televisiu tranquil·litzant, en lloc dels que només proposen mutilacions i sordidesa. “Don Matteo” triomfa perquè reconforta, perquè evita idees malaltisses i és positiva, perquè guanyen els “bons” i als “dolents” se’ls ofereix una possibilitat de redempció. I mentrestant passem una estona agradable, amb una mica d’intriga i humor abundant.

Ramon de Can Bufa

En assabentar-me que el Ramon Guix, més conegut per Ramon de can Bufa, havia desaparegut, vaig tenir tres reaccions. En primer lloc, la incredulitat. ¡Però si l’havia vist no fa gaire! I l’havia trobat animós i disposat a fer-la petar com sempre, amb la veu rogallosa i entremaliada i aquella mirada tan seva per sobre de les ulleres. ¿I què, si tenia un càncer o dos? El Ramon no era la mena de persona que es deixava vèncer per una cosa tan prosaica com un càncer. Petit i murri, era fort com un bou i tossut com una mula. De l’escola dels don Camilo i Peppone, per entendre’ns. ¿Quantes vegades no l’havíem vist muntar i desmuntar la parada a mercat, aixecant cabassos plens d’estris de fusta que pesaven més que ell?

Em vaig adonar que s’havia acabat una presència que m’havia acompanyat tota la vida. Entenguem-nos: el Ramon no era familiar ni allò que en diem un amic íntim. Quatre dècades enrere havíem estat veïns, quan jo era tan sols un galifardeu que no aixecava un pam de terra. En canvi, el Ramon era part de la meva vida. A tots ens deu passar, això: anem fent anys i, al llarg del camí, retrobem unes persones determinades de forma intermitent però contínua. Són el nostre microcosmos, els satèl·lits on ens reconeixem i que ens reconeixen.

Vaig buscar complicitats en els amics comuns. Molts ja ho sabien, és clar. Amb els pares vam recordar les vegades que ell i la seva dona ens havien ajudat quan jo era infant. Amb altres amics el vam evocar en tot de situacions fantàstiques, perquè la vida del Ramon estava trufada d’anècdotes de tots colors. ¿I aquell dia que amb el Jordi Barceló el vam ajudar a buidar la històrica botiga que tenia al carrer de la Creu? ¿I quan va muntar un nou negoci a Mercantic, amb la seva filla Eva? ¿I les converses al seu garatge fins a altes hores de la matinada, compartint bóta de vi? ¿I quan va apuntar-se al gimnàs i en un mes ja tenia més músculs que els nois de vint anys? ¿I com n’era de seductor amb les dames? ¿I totes les culleres de fusta de boix que regalava als meus fills?

Com sempre que marxa algú que estimo, jo ara voldria disposar d’un recull, amb imatges i records. Per recollir l’enginy i la ingenuïtat del Ramon, la seva art sana i tradicional, l’humor intencionat, la tendresa i el puntet de punyeteria d’aquest personatge tan conegut dels santcugatencs i de les fires d’artesans d’arreu, que era garantia d’una bona amistat. Gràcies, Ramon, i bon viatge.

Llegeix l’article original

Ha passat un estiu més

Coses que no canvien

L’alegria per reveure els amics que viuen fora del país, encara que sigui per pocs dies, i les promeses d’escriure’ns més sovint, que no complirem. El somriure resignat amb la colla en veure que a les fires i concerts de la Festa Major ja no ens espera ningú. La família llunyana que apareix just abans del solstici d’estiu, exactament com les formigues a la cuina entre les deixalles de síndria. La mossegada de Luís Suárez i el seu fitxatge inesperat pel Barça. La llibreria discreta o el petit museu, que havíem freqüentat vint anys enrere i que hem redescobert i oblidat en un temps rècord. La fira de cromos de Sant Antoni per acabar l’àlbum del Mundial de Brasil, on la gent encara crida ¡falti!, i ¡tengui! La truita de bacallà amb ceba caramel·litzada. La sorpresa per la desaparició d’amics, com el Ramon de can Bufa o la Rafeleta de can Tubau, i de referents com l’editor Jaume Vallcorba. Els llibres de Tolstoi i Dostoievski que pretenia llegir i que han quedat a la tauleta de nit, sepultats sota els llibres de Trabal, Guareschi i Kipling que no pensava tocar i que sí he llegit. Els Ara que tenim temps quedem, reduïts a L’estiu vinent sí que hem de quedar, ¿eh? Els nous veïns amb mascotes invasores, que amenacen les plantes i les tortugues de la terrassa. Els pantalons que no corden perquè, ¡com que eren vacances!, hem abusat de l’orxata i dels fartons, per no parlar dels aperitius regats amb cervesetes. L’obsessió conseqüent per l’exercici físic i pels règims del Lecturas que trobem a la consulta. L’escarabat gegant que ens va tenir desperts tota una nit. Les famílies que passegen pel carrer de Santa Maria amb la pell massa bruna i la roba massa blanca, i que expliquen els seus viatges d’estiu tant sí com no. Els problemes de goteres que apareixen amb les primeres pluges, i la rialleta del paleta quan ens presenta el pressupost.

Llegeix la publicació original

Mafalda

¡Lectors de les generacions dels seixanta i setanta, desperteu! La notícia és que la gent de Lumen ha reeditat totes les tires còmiques de Mafalda, i ho ha fet en un sol volum. Ho han fet en tapa tova i amb bona qualitat a les pàgines interiors; el llibre representa 23 euros ben gastats, preu que, si em voleu creure, converteix el llibre en un must a totes les llars.

El pretext és doble: per una banda, la concessió del premi Príncep d’Astúries al genial dibuixant Quino; per una altra, el 50 aniversari del naixement de la pròpia Mafalda i els seus amics, simpàtica colla de barri que ha envellit amb més dignitat de la que segurament estava prevista inicialment: mig segle més tard, amb la possible excepció de la guerra del Vietnam (fàcilment substituïble), pràcticament totes les seves vinyetes són de rabiosa actualitat. Hi trobem la tensió bèl·lica entre nord-americans i russos; hi trobem crisis econòmiques galopants; conflictes generacionals entre pares i fills; complexes nacionals i jovent revolucionari…

Però sobretot hi trobem el secret de l’obra artística de Quino: i és que, com un Velázquez dels anys hippies, parla de nosaltres mateixos amb una mirada paternal, entre comprensiva i protectora, que engloba els diferents caràcters humans sense distinció. Tothom hi té cabuda, pensi com pensi.

I ens mostra la protesta innocent de la lluitadora Mafalda (contra l’armament nuclear o bé contra la sopa de sobre); ens confia els anhels capitalistes de l’espanyol Manolito; les ínfules d’alta societat de Susanita; la simpàtica covardia de Felipe; la imaginació introspectiva de Miguelito; la naïf i revolucionària Libertad, l’invasiu Guille… per no parlar de la perplexitat dels pares de Mafalda, que segurament fan la mateixa cara de sorpresa que nosaltres, davant del complicat món en què ens ha tocat viure.

“La millor oferta”, de Giuseppe Tornatore

Llibres Anagrama ens obsequia amb una magnífica història sobre l’amor i l’amistat: “La millor oferta” de Guiseppe Tornatore. I ho fa en català, cosa d’agrair perquè no és precisament una constant en aquesta santa casa.

Parlem d’un llibre amb grans atractius: autòmats, obres d’art, restaurants de luxe, capitals europees, mansions en declivi… I farcit de personatges realment fascinants: un esquerp crític d’art que porta guants per evitar que ningú el toqui; una bella dama oculta per una misteriosa malaltia; un jove atractiu expert en mecànica de tota mena; un lladre còmplice; una nana experta en estadística… Les relacions entre aquests personatges origina una plenitud narrativa que ens permet identificar-nos-hi. En paraules de l’autor, “Esbossava el caràcter del personatge i la seva trajectòria humana, buscant una història en la qual fer-lo viure”.

La lectura és ràpida precisament perquè el text està pensat com un guió cinematogràfic, basant-se en només sis personatges –tres dels quals a penes apareixen- i trenta escenes molt específiques. ¿Potser fins i tot n’heu vist la pel·lícula?

El propi autor –famós per dirigir l’oscaritzada “Cinema Paradiso” (1988)- s’excusa en el pròleg sobre la pobresa del text, ja que es tracta d’un esborrany per atraure actors i productors, i no d’una narració treballada literàriament, però alhora en reivindica la validesa. “Voldria que aquest volumet es llegís com el que és; no pas un relat amb tots els ets i uts, sinó el testimoniatge de les moltes estratègies que un cineasta s’inventa per fer-se el camí planer”.

El novel·lista Joan-Daniel Bezsonoff repeteix sempre que escriptor necessita tres coses per fer un bon llibre: “Una bona història, una bona història i una bona història”, riu. Una obra com “La millor oferta” valida la seva teoria. Recomanabilíssim.

Negocis de tota la vida

Un dels canvis més significatius de la crisi econòmica és la brevíssima duració dels negocis nous. De vegades ens assabentem de l’existència d’una botiga, un restaurant o un estanc precisament perquè ha tancat: Aquí hi havia una perruqueria, ens diuen, però ara el local és buit. Un nombre important de santcugatencs no hi haurà posat mai un peu, ni n’haurà sospitat l’existència.

Però sembla que a alguns empresaris ja els va bé tenir un local desconegut. Per començar no ofereixen confort, ni tenen mobiliari destinat a durar: és evident que saben que tancaran aviat. ¿I la tria de la ubicació? Fleques de pa, botiguetes de cigarrets electrònics i xocolateries s’enduen la grossa, seguits a poca distància de les botigues de productes frescos.

Aquests negocis no responen a una necessitat de la població: per què una altra fleca al carrer Santa Maria, si ja n’hi ha fins a tres? El plantejament que fa l’empresari és el contrari: aquí hi ha fleques, senyal que hi podrem fer calerons una temporada. Per lícit que sigui, en aquest plantejament hi falla la voluntat de servei al ciutadà. L’única idea que tenen és la d’exprimir-li la butxaca, no de dotar-lo un servei necessari.

D’aquesta manera, aquestes botigues no mantenen relació ni representen res per a molts de nosaltres. Si en el futur haguéssim de parlar de llocs que per a nosaltres van ser mítics, que voldríem que encara hi fossin, ni ens en recordaríem. En canvi, tots evoquem amb facilitat d’altres locals de tota la vida, com bars de copes (el Cata, el Chopper, la Boheme) o l’estanc on compràvem els cigarrets d’adolescent (el Sagalés, Can Crispín, el Torres).

Dit això, no és menys cert que hi ha negocis de tota la vida que són un desastre. Si com a client ens comprometem a comprar a l’establiment de sempre, a canvi esperem que espavilin i millorin instal·lacions i producte, i sobretot atenció al públic. Perquè de vegades entrem en un bar, un taxi o una perruqueria santcugatenc de tota la vida, i en cinc minuts hauríem preferit ser atesos en una franquícia per un madrileny de Lavapiés.

Anar a l’article original