El poeta del poble

La vida de Jacint Verdaguer, novel·lada

el_poeta_del_poble_una_apassionada_biografia_novel_lada_de_verdaguer_portada_granLa biografia de Jacint Verdaguer conté tots els ingredients d’una novel·la d’intrigues i aventura: enveja, traïcions familiars i jocs de poder fins al llit de mort. Al més pur estil nord-americà, i al llarg de gairebé sis-centes pàgines, per fi un autor s’ha decidit a embruixar el lector català amb aquesta vida novel·lesca. Parlem de El Poeta del Poble (Edicions Destino), que li ha valgut el premi Josep Pla 2015 a Andreu Carranza.

Per fortuna per al lector, Carranza no ha buscat equilibris impossibles i s’ha limitat a dividir el llibre en tres parts lògiques i cronològicament ordenades. La primera part, situada a la Plana de Vic, retrata els orígens de Verdaguer; després parla de la vida urbana al Palau Moja, en la que va ser l’etapa de glòria del poeta; finalment trobem la polèmica que va envoltar la caiguda del poeta, i que sens dubte és la part més interessant de la seva biografia: els contactes amb les dones de la família Duran, la pràctica d’exorcismes, la penúria econòmica, i sobretot els atacs del poder al Verdaguer més incòmode (època que Isabel-Clara Simó ja havia tractat a El mossèn).

És fàcil buscar peròs a un llibre tan ambiciós i extens. En primer lloc hem de concloure que Carranza (que per cert es permet el luxe d’incloure’s a si mateix en la història, de la mateixa manera que també inclou a en Antoni Gaudí) no té encara un estil propi, sinó que explota una prosa fàcil i donada al sentimentalisme, correcta però no brillant i en ocasions reiterativa. En segon lloc, dintre d’uns límits imposats per les moltes semblances biogràfiques de què disposem, admetem que l’autor té la llibertat de recrear la figura de Verdaguer com millor li sembli; però peca d’exagerar la fe del poeta, gairebé ratllant el paroxisme i, per tant, trivialitzant-la. Més que un capellà, ens presenta un individu histriònic i agressiu, donat als escarafalls. Finalment, i donada l’extensió de la novel·la, es troba a faltar intensitat sobretot en les dues primeres parts.

Però cal aplaudir la iniciativa de l’autor. Ha optat per una història potent que necessitava amb urgència ésser escrita; per un referent històric que exigia ésser reivindicat; per un personatge que opta a la categoria de mite. I ho ha fet des d’una voluntat d’entreteniment literari alhora que pedagògica, ja que el llibre és farcit de contingut referit a una època en què la cultura catalana es reivindicava –exactament com ho fa avui. Un tribut, doncs, a la figura de Verdaguer.

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre llibres i escriptors. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s