Mort de Francesc Garriga

En la mort de Francesc Garriga

Barcelona. EntrevistLa notícia de la mort de Francesc Garriga Barata (1932-2015) és colpidora. No era santcugatenc però com si ho fos. Molts el recordareu de l’etapa en televisió, al costat d’en Jordi Beltran i l’Albert Vinyoli, en aquell programa excel·lent que es deia ‘Avisa’ns quan arribi el 2000′.

Per fortuna, ha viscut prou per veure valorada la seva art: ens llega una obra poètica sòlida, premiada i valorada per un públic jove. L’editor i poeta Marc Romera, ànima de Labreu Edicions, no és aliè a aquest reconeixement. En algun lloc ja vaig escriure que el seu era un cant al temps perdut, amargant però calmat i serè, només a l’abast dels grans poetes. Marmessor de tot allò que havia viscut i no viscut, Garriga dibuixava als poemes la seva manera personal d’entendre el món. Garriga ens llega un personatge, una obra ben feta i una veu poètica, que explica la seva vasta experiència, des dels poemes més narratius publicats als noranta (‘Els colors de la nit’ i ‘Setembre’) fins a l’eclecticisme actual.

La seva era una mirada lúcida, amb una evident voluntat pedagògica, i no transigia amb qualsevol idea: l’hauríeu hagut de veure a les discussions dels jurats de què formava part… I com canviaran, ara, aquests jurats, i com el trobarem a faltar: per com era, és clar, però sobretot pel seu mestratge. Perquè al marge d’artesà de la paraula, Garriga era moltes coses. Pedagog nat, ha resultat decisiu en homes que després han conformat el país, des de Francesc Fontbona a Xavier Bosch. És fàcil trobar llibres seus a les llibreries, cosa que implica l’existència d’un públic fidel. La seva generositat el feia partícip d’innombrables accions culturals. A través d’una màscara de trapelleria, sempre amb la mirada crítica, buscava revitalitzar l’actualitat cultural del país. Un exemple lligat a Sant Cugat: el nostre Premi a la Memòria de Gabriel Ferrater no existiria sense ell.

Costa pensar en algú altre tan actiu i alegre a la seva edat. Realment trobarem a faltar els seus cabells blancs bufats i l’esperit permanentment jove que el caracteritzava. O la pipa que li atorgava semblances britàniques, quan encara el deixaven fumar. Ja dic que el problema, ara, serà enyorar-lo. S’ha acabat topar-nos-el al carrer, bastó en mà i escut del Barça a la solapa, i comentar-nos, com aquell que no vol la cosa, que ningú no li fa cas…

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada s'ha publicat en Homenatges, Sobre llibres i escriptors i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Mort de Francesc Garriga

  1. Eduard ha dit:

    Sento la pèrdua d’aquest poeta, amb “l’esperit permanentment jove” . Salutacions des de Xile.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s