Elogi de Ca l’Eugeni

En l’època de l’alcalde Aymerich, tot just estrenats Coll Favà, el Parc Central i el complex del Teatre-Auditori, Sant Cugat bullia d’ànsies culturals. Les noves estructures havien atret un gran nombre de gent nova a la població, sovint de professions liberals.

En aquest ambient, pels volts del 1998, un grup de santcugatencs es va aglutinar a l’entorn de la mestressa de la llibreria Paideia, Neus Ribatallada: des de periodistes a advocats, de professors universitaris a mestres escolars, i, fins i tot, algun jove encuriosit com un servidor. Seguint l’estigma imposat per la colla del poeta Gabriel Ferrater, el grup va voler celebrar trobades regulars, que de primer es van organitzar a El Mesón, popular en altres temps. Però aviat es va buscar un espai més adient, ja que aleshores el local de la plaça d’Octavià no estava a l’alçada del seu prestigi. El petit restaurant Ca l’Eugeni va ser l’escollit.

Dos cops al mes, doncs, el grup es reunia per discutir de cultura mentre sopava a Ca l’Eugeni, al carrer d’Alfons Sala, que avui coneixem com de Lluís Companys. Es tractava d’un local petit, d’ambient parisenc i acollidor, quasi íntim. Si bé les dues saletes eren regentades per la Lluïsa Vallverdú –en ocasions auxiliada per la seva filla Mariona–, la cuina era competència exclusiva de l’Eugeni Cantó. La Lluïsa i l’Eugeni van acollir el grup i van participar activament en la seva activitat. Es portaven convidats i es discutia de patrimoni, de política, de cultura en tots els àmbits. No poques realitats que hem vist créixer a Sant Cugat en els darrers quinze anys van néixer en les llargues sobretaules d’aquell petit restaurant. Quan vaig publicar el meu primer llibre, “N’estem fins als fogons”, vaig demanar a l’Eugeni que en fes el pròleg.

Deu fer uns cinc anys que la salut del genial cuiner el va convidar a retirar-se, i des d’aleshores el municipi, perjudicat per la competència de la capital, ha comptat amb bons restaurants, però cap que iguali Ca l’Eugeni. Un dia dedicarem un article a recordar els seus plats, tema que sens dubte mereix comentari a part. ¡Ai, aquelles carxofes facides d’ou poché i cobertes amb foie! No era només un espai on menjar, sinó un recer on es podia menjar i créixer com a persona. Hi penso ara que l’amic és absent, però present en la memòria. Gràcies, Lluïsa i Eugeni, per la vostra acollida sempre amable.

Llegir l’article original