Quim Monzó, articulista

Zzzzzzzz

Quim MonzoA “El dia del senyor” (1984), el primer recull d’articles de Quim Monzó, li va seguir “Zzzzzzzz” (1987). Com és sabut, la idea va fer fortuna i avui disposem d’un ampli ventall de reculls d’articles de l’escriptor barceloní, fet poc habitual entre els periodistes catalans. D’Eugeni Xammar o Ramon Barnils, per posar dos casos d’actualitat, en trobem ben poca cosa.

Que un escriptor de ficció publiqui altres menes de llibres, l’enriqueix. En una de les seves millors visions –i en va tenir moltes-, a mitjans dels anys vuitanta, l’editor Jaume Vallcorba (1949-2014) va publicar reculls d’articles d’un jove escriptor que convencia al públic lector. És pràctica habitual a països anglosaxons, els epistolaris, assajos o dietaris són usats per consolidar els escriptors de renom, alhora que el patrimoni literari de cada cultura. Vallcorba ho va entendre: havia vist una icona en Quim Monzó i, en editar-li un seguit de llibres d’articles, en va completar la imatge que avui tots coneixem.

Gairebé trenta anys més tard, els articles de “Zzzzzzzz” bateguen amb força. Primer, perquè Monzó s’especialitza a triar notícies insòlites (gent com el pintor Zush, que ha inventat un país propi), però sobretot perquè allò que compta és la denúncia de fons: incisiu i lúcid, l’autor planteja situacions divertides només per fer un giravolt inesperat i portar l’aigua al seu molí i, entretant, seduir el lector amb la lògica i plasticitat del discurs.

Perquè, pel que fa a la forma, el discurs de Monzó és de claredat màxima a través d’un to i un ritme plaents, i sobretot eficaços. El seu domini de la llengua i la sintaxi és absolut. Es preocupa per l’estil dels articles amb la mateixa meticulositat que ho fa en la narrativa. Malgrat la ironia constant o el sarcasme ocasional (digueu-li mala llet), els articles resulten tan llaminers com els contes consagrats de “Olivetti, Moulinex…” o “El perquè de tot plegat”. Alguns articles semblen contes, fins i tot: és el cas de “Els anivellats” i “Els possessius”.

En aquella època, Monzó atacava actituds xarones (per fer servir un adjectiu que gasta molt al llibre) en individus propers a les institucions, i també en tot allò que afectava a la dicotomia espanyol-català, sovint de doble moral (la reacció de Madrid als inicis de TV3, per exemple). A través dels personatges criticats i dels seus espais habituals, l’autor reflexionava sense mullar-se a favor de ningú… però sí en contra. Tres dècades més tard, hi veiem retratats els anys vuitanta, només per comprovar que no ha canviat gran cosa… I tenim la certesa d’estar davant d’un autor que, des de sempre, ha sabut riure per sota el nas mentre escriu.

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre llibres i escriptors. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s