Negocis de tota la vida
Un dels canvis més significatius de la crisi econòmica és la brevíssima duració dels negocis nous. De vegades ens assabentem de l’existència d’una botiga, un restaurant o un estanc precisament perquè ha tancat: Aquí hi havia una perruqueria, ens diuen, però ara el local és buit. Un nombre important de santcugatencs no hi haurà posat mai un peu, ni n’haurà sospitat l’existència.
Però sembla que a alguns empresaris ja els va bé tenir un local desconegut. Per començar no ofereixen confort, ni tenen mobiliari destinat a durar: és evident que saben que tancaran aviat. ¿I la tria de la ubicació? Fleques de pa, botiguetes de cigarrets electrònics i xocolateries s’enduen la grossa, seguits a poca distància de les botigues de productes frescos.
Aquests negocis no responen a una necessitat de la població: per què una altra fleca al carrer Santa Maria, si ja n’hi ha fins a tres? El plantejament que fa l’empresari és el contrari: aquí hi ha fleques, senyal que hi podrem fer calerons una temporada. Per lícit que sigui, en aquest plantejament hi falla la voluntat de servei al ciutadà. L’única idea que tenen és la d’exprimir-li la butxaca, no de dotar-lo un servei necessari.
D’aquesta manera, aquestes botigues no mantenen relació ni representen res per a molts de nosaltres. Si en el futur haguéssim de parlar de llocs que per a nosaltres van ser mítics, que voldríem que encara hi fossin, ni ens en recordaríem. En canvi, tots evoquem amb facilitat d’altres locals de tota la vida, com bars de copes (el Cata, el Chopper, la Boheme) o l’estanc on compràvem els cigarrets d’adolescent (el Sagalés, Can Crispín, el Torres).
Dit això, no és menys cert que hi ha negocis de tota la vida que són un desastre. Si com a client ens comprometem a comprar a l’establiment de sempre, a canvi esperem que espavilin i millorin instal·lacions i producte, i sobretot atenció al públic. Perquè de vegades entrem en un bar, un taxi o una perruqueria santcugatenc de tota la vida, i en cinc minuts hauríem preferit ser atesos en una franquícia per un madrileny de Lavapiés.
L’HOME SENSE GAT 