“La crida del bosc”, de Jack London

“La crida del bosc”, de Jack London

soavCB8aLn9jhcljyHc2unDno1_500La novel·la “La crida del bosc” (“The call of the wild”, 1903) ha patit el destí de tantes obres: en veure que estava protagnitzada, a mode de faula, per un animal, la crítica literària la va classificar com a llibre infantil o juvenil. Aquesta sort té vessants positius evidents: per començar, encara és possible trobar la novel·la com a lectura a la Eso, cosa que en fa perdurar la vida i la influència sobre un públic lector en edat formativa.

Ja sigui per la mitja dotzena de pel·lícules que se n’han fet, o per la sèrie de dibuixos animats inspirada en el protagonista, la història de “La crida del bosc” és prou coneguda. Buck, un gos benestant del sud, és raptat i traslladat al Gran Nord canadenc, on és venut als buscadors d’or que busquen la fortuna entre els gels del riu Klondike, al Yukon. Un cop allí, Buck ha de fer-se fort per resisitir la dura vida dels gossos de trineu, i passa per etapes diferents. Finalment els seus insitints més atàvics, imprescindibles per sobreviure en circumstàncies adverses, s’imposen en la seva personalitat. En perdre John Thornton, l’amo que l’estima i que el manté lligat a la civilització humana, esdevé un llop salvatge.

L’estil de l’autor, que també va sucumbir a la febre d’or del 1896, és amè i planer: com que ha viscut en primera persona tot el que narra, ho fa sense dubtes ni subterfugis. Per a London les coses són les que són, no cal amagar els fets ni buscar complicacions psicològiques. L’entorn extrem del Yukon, en què una passa en fals significa la mort per congelació al fons del riu, implica un món maniqueïsta: la vida vista en blancs i negres. Procliu al relat breu, és d’aquella mena d’autors que estalvien descripcions, capaç de retratar els caràcters amb una sola acció.

Cal una nota sobre la traducció catalana. La primera versió, del 1938, la va fer A. Rovira i Virgili, la qual cosa aporta una riquesa lèxica d’interès (“tragella” en lloc de “trineu”, per exemple). Amb el criteri de facilitar l’accés al públic jove al qual la col·lecció estava destinada, La Magrana va fer repassar el text per A. Tarrida el 1980. Malgrat tot, una nova revisió resulta aconsellable, sobretot pel que fa a l’ús de temps narratius. Pel que fa al títol, l’absurda inexistència d’un article neutre en català devia decidir Rovira i Virgili per l’opció “bosc” en lloc de “salvatge”.

La vida de Jack London (1876-1916) mereix comentari a part: igual que en Buck, va néixer a Califòrnia i va veure’s obligat a viatjar nord enllà, en aquest cas fins a Sibèria. Després d’aventures com a buscador d’or, que es veuen reflectides en aquesta i d’altres novel·les (“Ullal blanc”) i relats (“El filó d’or”, “La foguera”, “El silenci blanc”), va cursar estudis i, sorprenentment, va viure de la literatura: “La crida del bosc” va ser un èxit immediat i li va permetre una vida regalada que el va menar a més d’un excés. Una curiositat sobre la seva mort: les notícies biogràfiques més antigues afirmen que London es va suïcidar als quaranta anys, mentre que d’altres més recents ho desmenteixen i canvien el suïcidi per l’abús de l‘alcohol. En un món amb tirada a la morbidesa com és el biogràfic, ja se sap que és preferible mantenir els mites transgressors.

La història de Buck és moltes històries alhora. Ens narra les peripècies del poderós l’animal, és clar; però també és la història dels homes que van sacrificar-se per obrir camí al Gran Nord, i sobretot és un cant a la fusió amb la natura més salvatge. La  novel·la vessa bellesa i profunda humanitat: fins i tot els captors del gos són capaços de misericòrdia, admiració i sacrifici. La febre d’or hi és retratada amb una fidelitat que ratlla la cruesa, amb exemples d’una violència fascinant, així com d’aspectes desagradables de la condició humana: la traïdoria del jardiner Manuel o del gos Spitz, la crueltat de l’home del jersei vermell o de Han, la vanitat de Mercè o del propi Thornton. És en aquest marc de duresa que l’autor fa brillar les facetes més nobles dels gossos i dels homes: la fidelitat, la dignitat, l’amistat, la confiança cega en l’altre. Aspectes que brillen com l’or desenterrat entre la neu d’Alaska.

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre llibres i escriptors. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s