Haruki Murakami explora

El noi sense color

MurakamiÉs una de les qualitats permanents de la literatura de Haruki Murakami (Kyoto, 1949): aconsegueix transportar el lector, fer-li oblidar qui és, en quin lloc es troba i quant de temps ha passat des que va obrir el llibre. Si el lector es deixa enganxar per la lectura, poca gent aconseguirà distreure’l.

Malgrat la multiplicitat de temes que toca (l’amistat, el desig, el talent, l’individu i la col·lectivitat), Murakami excel·leix en l’art de la intriga i els petits misteris, de manera que el lector es veu abocat a una cursa per assolir el final del relat. Advertim d’entrada que no tots els interrogants queden resolts. Com passa amb “Tokyo blues”. Com passa amb “Kafka a la platja”. Com passa sempre amb Murakami.

Una qualitat de la seva literatura és la versemblança i, dintre d’aquesta, la juganera incursió de la màgia més tradicional, basada en llegendes de l’antigor. Així, passem d’un simple balneari a un pianista misteriós que afirma tenir el poder de passar la seva mort a algú altre, i de poder veure els colors de les aures de la gent. Tot amb naturalitat, voltat d’una versemblança absoluta. Els lectors de “Kafka a la platja” recordaran, sens dubte, la simplicitat amb què el vell Nakata enraonava amb els gats… i com aquests li contestaven.

Així, perdonem a l’autor que, un cop bastida la intriga i descrits els personatges i els espais, es dediqui a filosofar –sovint sobre temes menors propis d’un adolescent. Murakami fa còmplices d’aquestes filosofades a tots els personatges, ja siguin esportistes, ceramistes o músics. Arribats al punt en què ha posat en dansa un món completament versemblant, ell mateix hi juga sense ordre ni concert. Això confereix als seus llibres aires de llibertat, ja que el lector troba un o altre espai on se sent còmode.

El títol ens remet a una curiositat de l’antroponímia japonesa: molts noms inclouen un color; aquesta és la metàfora utilitzada per l’autor per descriure el protagonista Tsukuru Tazaki, jove enginyer d’estacions de tren que busca el seu lloc al món: en no tenir un color al nom, no sembla predestinat a res. Serà amb el contacte amb el passat que es veurà a si mateix a través dels ulls dels altres, i finalment entendrà quin és el seu lloc al món, i la bellesa de viure.

Conegut melòman, aquesta vegada Murakami s’allunya del jazz que li és característic per acostar-se als “Années de Pèlerinage” de Franz Liszt, obra que esdevé la banda sonora del llibre (en versió de Lazar Berman). Sobre aquesta peça musical, el narrador fa un comentari que serveix per definir el llibre mateix: “L’obra tenia una increïble bellesa introspectiva. Expressava la naturalesa humana amb una sinceritat, un detallisme i una versemblança insuperables. Reflectia una faceta fonamental del món que només es podia expressar amb la música”.

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada s'ha publicat en Sobre llibres i escriptors i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s