Antonio Bernal, un artista imprescindible

L’èpica d’Antonio Bernal

Portada d'Antonio BernalMés d’un pensarà que “èpica” és una mala paraula per encapçalar un article, i que el nom d’Antonio Bernal no li sona de res. Però si el lector gira la vista enrere i es veu a si mateix com a adolescent, recordarà amb goig les il·lustracions que acompanyaven els llibres d’aventures que llegia. Llibres d’aventures, és a dir, llibres d’èpica. I l’il·lustrador més destacat d’aquest gènere va ser, durant tres dècades, el mestre Antonio Bernal, traspassat aquest 28 de setembre a l’edat de 89 anys.

Existeixen tants exemples de la seva obra que cada lector podrà fer-se’n un catàleg particular. Per a mi trio les portades de les Joyas literarias juveniles –lectures que significaven el primer contacte amb els grans clàssics, i que no entenc que el jovent d’avui no hagi de llegir. Però hi ha portades d’Antonio Bernal per a tots els gustos: les sèries de Trueno i Jabato, és clar, però també les de Flash Gordon, El corsario de Hierro, El sheriff King, Historias Selección, El coyote, Bonanza, Tarzan, Líniea de fuego… O les adreçades al públic juvenil femení de l’època, amb Sissi, As de corazones, Celia… ¡Com ens agradava als nois prendre els llibres a les germanes per admirar aquells retrats femenins! I quantes altres sèries devia haver-hi, perquè parlem de més de quaranta anys de carrera.

Els trets més característics d’una portada de Bernal eren el dinamisme dels personatges i el detallisme del paisatge natural. Sempre optava per una escena dinàmica, amb els protagonistes en moviment, ja que un llibre d’aventures reclamava sobretot acció. I era acció a tot color, amb la importància que aquest detall tenia en aquella època que va anar des de la postguerra fins als anys vuitanta: una època sense mòbils i sense ordinadors, completament aïllats de la resta del planeta per les parets del franquisme.

Imaginem una portada amb un uniforme de soldat anglès de la Primera Guerra Mundial, una altra amb ídols d’Eritrea, una tercera amb el comandament d’una nau espacial i una quarta on aparegui una armadura medieval. Se’m fa difícil imaginar com era possible per a l’artista, sense els mitjans actuals a l’abast, documentar-se contínuament. ¿Com s’ho feia per pintar quatre portades setmanals, si de cadascuna havia d’informar-se? ¿Com és que les seves portades sempre resulten versemblants? Antonio Bernal devia tenir una imaginació fabulosa, i una notable base cultural.

Així, l’invencible Capitán Trueno alliberava la bellíssima Sigrid, un intrèpid caçador disparava a un lleó o Ben-Hur galopava una quadriga veloç cap a la victòria. La qualitat de les novel·les que Bernal retratava aportaven suport al seu art, ja que per als que vam créixer amb les seves portades, no és possible separar-les de noms com Juli Verne, Charles Dickens o Mark Twain; també és cert que els rostres dels herois i heroïnes remetien als dels actors i actrius el cinema clàssic del millor Hollywood. Quina diferència amb l’epidèmia del dibuix Manga, i perdonin.

Per als historiadors creients, queda l’èpica de la vida del dibuixant. Que si de petit pintava sota la taula del menjador de casa mentre les bombes de la guerra civil bombardejaven el seu Hospitalet natal; que si amb només vuit anys, els mestres el feien sortir a la pissarra per cisellar animals amb guix; que si l’amo del laboratori on treballava amb el seu pare el va veure dibuixar i es va encaparrar a pagar-li els estudis de Belles Arts…

Llicenciar en Belles Arts com a pintor i professor, va començar a La Prensa de Barcelona (diari desaparegut el 1975). La seva vida va fer un gir en conèixer Víctor Mora, guionista d’El Capitán Trueno, que a començaments dels 50 el va recomanar a l’editorial Bruguera. Allí va començar dibuixant portades per a novel·les de butxaca, amb Marcial Lafuente Estefanía com a autor estrella, per passar a destacar en el gènere del Western. Després d’alguns intents de crear els seus propis còmics, Bernal va especialitzar-se en portades, ja que era capaç d’imaginar la imatge més suggerent de qualsevol gènere, i de fer-ho ràpidament. Amb la seva versatilitat, cap personatge ni gènere no se li va resistir: del western a l’aventura, del bèl·lic al policíac, del terror a la ciència-ficció i fins i tot al romàntic.

És el llegat que deixa Antonio Bernal: portades llegendàries que van fer gaudir generacions de joves lectors, que els caps de setmana corríem al quiosc per completar alguna de les moltes col·leccions de la mítica editorial Bruguera. Ara que l’artista ha mort, ¿apareixeran els originals a les galeries d’art? Antonio Bernal va estimar la seva professió i tots nosaltres som els hereus de les seves portades llegendàries. Busquin per casa, que segur que en tenen més d’una.

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre literatura juvenil, Sobre temes diversos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s