Una vida articulada, de Josep M. Espinàs

Una vida articulada, de Josep M. Espinàs

Jose M. EspinàsParlar de Josep M. Espinàs (1927) és parlar d’algú que sempre ha estat aquí. L’hem tingut a prop ja sigui com a impulsor dels 16 Jutges, com a novel·lista i contista, com a bestseller de no ficció, com a lletrista de l’himne del Barça (amb Jaume Picas), com a explorador del país, com a presentador de televisió, com a cofundador de l’editorial La Campana (amb Isabel Martí), o com a articulista als diaris. En tots aquests vessants, Espinàs ha conreat una imatge coherent, que associem a una pipa i a una màquina d’escriure, i a la d’una persona propera alhora que discreta. Donada la seva experiència al llarg de gairebé 90 obres, ens cansaríem de buscar anècdotes que donin rellevància a la seva carrera.

La seva darrera novetat, Una vida articulada, presenta un gènere poc habitual a casa nostra: l’article. Es tracta d’un llibre ben editat, síntesis de 36 anys entre dos diaris: l’Avui i El Periódico, experiència que ha deixat… ¡11.000 columnes! L’autor i Isabel Martí ens n’ofereixen una tria en la que han eliminat els títols originals, i sovint fragments que devien entorpir una visió universal de la notícia. Malgrat el gruix, la lectura es fa amena i ràpida, i sobretot convida a reflexionar sobre les petites coses de cada dia. La lentitud d’un amic, la pulcritud d’un hotel, la cambra de bany d’un desconegut… Tot serveix per a reflectir el món en què vivim. Per a Espinàs, escriure un article és enllaçar observació i opinió com ho faria un explorador de la condició humana. Això el vincula a un temps i a una comunitat, i és important no perdre de vista que ell, en efecte, ha treballat molt per això que humilment anomena comunitat i que no és altra cosa que el nostre país.

Malgrat aquests 11.000 articles, l’autor ha destacat per altres gèneres. Parlem un moment, doncs, de la seva obra. Pel que fa als reculls de relats, la majoria escrits a finals dels anys 60, queden allunyats de la nostra realitat, sobretot pel que fa a l’aspecte de relació social. Un racó de paraigua (1997), en canvi, és un llibre excel·lent i molt recomanable, que toca temes actuals, com l’aïllament de les persones grans a les grans ciutats.

Com a novel·lista, els inicis d’Espinàs van ésser fulgurants. Com ganivets o flames (1954) va suposar un debut per la porta gran, i amb Tots som iguals (1956) va obtenir ressò internacional fins i tot als Estats Units. D’altres novel·les esbossaven el que havia de ser el mètode de l’autor: l’observació de les petites realitats quotidianes de què ja hem parlat —i que em fa pensar en autors francesos i italians de l’època. Aquestes novel·les deixen personatges que identifiquem entre els nostres coneguts, com el porter del llibre El gandul (1955) o els adúlters discrets de L‘últim replà (1962). El 1992, segurament empès per la força que li donava la seva nova editorial, Espinàs va publicar la que va ser la seva darrera novel·la, Vermell i passa (La Campana es va fundar el 1985, i Espinàs hi ha publicat fins a 42 llibres).

Però és en el terreny no ficcional on Espinàs ha trobat l’àmbit idoni per a desenvolupar-se. De primer va destacar en una televisió que tenia força d’amateur amb Identitats, un programa d’entrevistes de gran honestedat i que ha esdevingut patrimoni (us recomano l’entrevista a Salvador Espriu, en un document de gran humanitat). Després va venir l’èxit El teu nom és Olga (1986) —un èxit difícil per a ell, ja que parlava de la síndrome de Down d’una filla— i a partir dels anys noranta van ser els seus viatges a peu els que van donar-li un espai propi a les llibreries, basant-se en l’experiència del Viatge al Pirineu de Lleida (editat per Selecta el 1957 i recuperat per La Campana; per als curiosos sobre aquest tema, us recomanem el capítol dedicat a Camilo José Cela del llibre Relacions particulars -també comentat en aquest bloc). La llista de viatges a peu que ha editat és extensa. Entre els meus preferits, A peu per la Llitera, A peu per l’Alt Maestrat, A peu pels camins de cendra i A peu pel Matarranya, tots escrits entre el 1990 i el 1996. Amb aquesta sèrie de llibres, no ho perdem de vista, Espinàs també rendeix culte una passió que ens afecta de prop: la llengua, que ens uneix en tant que territori.

Trieu l’Espinàs que trieu, ja sigui l’articulista, el novel·lista o el viatger, veureu que els seus llibres, malgrat els gèneres diversos, neixen de mirar la vida i intentar explicar-la. Ell escriu igual que viu, i el canvi de format no li altera la mirada. En paraules seves: “La vida és apassionant per tot allò que té d’interpretable, i he procurat acostar-m’hi amb curiositat i admiració, a vegades amb un punt d’ironia, a vegades amb inevitable entendriment”. I nosaltres que ho agraïm, de veritat.

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre llibres i escriptors. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s