20.000 llegües de viatge submarí

20.000 llegües de viatge submarí

L’edifici de les drassanes de Barcelona conté una rèplica de l’Ictineo, el submarí ideat per l’empordanès Narcís Monturiol. El 1858 i el 1864, aquest aparell va obrir el camí a la navegació submarina. Era aquest un somni estès al segle XIX, com ho demostra la quantitat d’escriptors que en van parlar. Un exemple el tenim en Sir Arthur Conan Doyle, que va fer que Sherlock Holmes investigués la desaparició dels documents d’un submarí al relat Els plànols del Bruce-Partington. Més endavant, el cineasta Billy Wilder va fer que el detectiu tornés a investigar submarins al divertit film La vida privada de Sherlock Holmes. Però sens dubte el paradigma dels submergibles pertany a Jules Verne (1828-1905) i és prou conegut: es tracta del Nautilus, autèntic protagonista de 20.000 llegües de viatge submarí.

De la mateixa manera que nosaltres hem vist la creació del vídeo o d’Internet, Verne va viure una època de grans canvis tecnològics, des del naixement dels vaixells de vapor i de l’electricitat, a la telefonia o la ràdio. El món canviava de pressa i això li va permetre desbocar la seva imaginació poderosa, ben auxiliada per amplis coneixements científics. Entre una cosa i l’altra, l’escriptor va anar sempre un pas endavant de la realitat, preveient multitud d’invents que havien de venir. L’exemple més citat és a De la terra a la lluna (1865), on va avançar un segle el viatge que, el 1969, va portar l’home a la lluna per primer cop.

Un dels encerts de 20.000 llegües de viatge submarí és la figura del capità Nemo, amo i senyor del Nautilus. Personatge enigmàtic fins al paroxisme, fabrica les diferents peces del submarí arreu del món per no deixar pistes de la construcció, i després es limita a encaixar-les amb la complicitat d’una tripulació fidel, formada per homes tan desenganyats de la humanitat com ell mateix, dels quals mai arribem a saber el nom ni l’origen concret. La història de Nemo és misteriosa: perd la família a causa d’una guerra i això el torna venjatiu, capaç d’una gran duresa quan s’enfronta amb vaixells de guerra, però també sensible, com quan cedeix tresors de vaixells enfonsats als més desvalguts o, en el seu primer gest en el llibre, quan salva la vida del narrador i dels seus companys.

Un altre punt fort del llibre –i habitual a l’època- és que està narrat en forma de dietari i en primera persona. El professor Aronnax, que viu l’aventura a cavall dels anys 1866 i 1867, és reclutat com a expert per capturar un monstre misteriós que impedeix el comerç marítim. Acaba descobrint que no es tracta de cap animal, sinó d’una màquina inventada per l’home –el progrés va ser sens dubte una de les passions de Verne. El professor Aronnax, el seu criat Consell i l’arponer Ned Land són fets presoners pel capità Nemo, que els fa acompanyar-lo  en el seu viatge. D’aquesta manera, els protagonistes inicien una volta submarina al món que devia meravellar els lectors de finals del segle XIX. Si bé nosaltres estem avesats a veure reportatges del fons del mar, costa entendre com Verne va imaginar tot el que descriu. Perquè, és clar, els homes del seu temps només veien els oceans des de la superfície.

D’aquesta manera, el lector acompanya el capità Nemo per fons marins impressionants. La prosa llaminera de Verne ens guia a través de paisatges mai vistos i ens il·lustra sobre la vegetació, els peixos, els vaixells enfonsats. Comparteix la pesca d’espècies que fan menges delicioses, participa en caceres submarines amb escopetes d’aire comprimit; i –en la que és la imatge més utilitzada en les portades del llibre- lluita contra pops gegantins i animals fabulosos. Verne va imaginar llocs impossibles de visitar com el Pol Sud, el cràter d’un volcà apagat al mig de l’oceà o l’Atlàntida, el mític continent perdut cantat per Verdaguer. Finalment, el capità Nemo posa a prova el submarí en acostar-se a un perillós remolí a les costes noruegues, el maelström, moment que els tres presoners aprofiten per escapar.

Als anys vuitanta, l’editorial La Magrana va popularitzar la col·lecció L’Esparver, que pretenia facilitar l’accés dels joves a una sèrie d’autors clàssics. Per donar una mostra de l’excel·lència d’aquesta iniciativa, fixem-nos en els autors publicats: Jules Verne el primer, seguit d’Emilio Salgari, Mark Twain, Jack London… i així fins a un centenar. En aquest cas, la bona traducció era de Jaume Creus i l’edició prou bona, per bé que sospito que lleugerament esporgada de l’original. Sigui amb aquesta edició o en qualsevol altra que pugui trobar per casa o a les biblioteques, el lector farà bé en deixar-se embarcar en el Nautilus i córrer aventures al costat del professor Aronnax i el capità Nemo.

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre literatura juvenil, Sobre llibres i escriptors. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s