Cafè Europa. Literatura universal i literatures nacionals

Cafè Europa. Literatura universal i literatures nacionals

El món de les lletres és imprevisible: enguany la festa internacional de la literatura de Kosmopolis combinava la recreació de la tertúlia tradicional ―el cas del Cafè Europa― amb l’anàlisi de futur de la literatura cibernètica, el fenomen dels blogs i l’èxit dels anomenats “videojocs narratius”. Però, en un decorat tan modern, ¿què és Cafè Europa i per què pretén recuperar el format de tertúlia? La idea no és nova: els cafès literaris itinerants van recórrer diverses ciutats europees abans de plantar-se a Barcelona el 2002. I enguany la Institució de les Lletres Catalanes (a partir de la iniciativa de Kosmopolis i amb la col·laboració de la Casa de Perpinyà, el Centre de Cultura de la Mercè i el CCC-Octubre), en el marc de la Fira de Frankfurt 2007, ha organitzat una edició múltiple del Cafè Europa que s’ha estès arreu del territori de parla catalana. Així, el debat s’ha traslladat per les ciutats de Barcelona, Perpinyà, Girona i València.

Aquesta iniciativa de format de cafè literari itinerant es deu a l’intel·lectual polonès Kezystof Czyzewski, que ha maldat per reunir les veus més interessants del panorama literari europeu oriental des del 1999. És per això que aquests cafès-tertúlia s’han nodrit principalment d’autors de la que es coneix com la Generació de Sarajevo, és a dir, autors de l’anomenada Europa de l’Est. Des del 2002, Bahskim Sehu, coordinador del Cafè Europa a Barcelona, ha instaurat la Ciutat Comtal com a seu permanent del “Cafè”, i des d’aleshores sempre s’ha buscat despertar inquietuds que, lluny de defensar idees absolutes, facin perdurar l’esperit de la creació per sobre de les ideologies. En aquesta nova edició, es buscava identificar el paper de la literatura en el món fragmentat de la globalització i, tal com fa Milan Kundera en el seu darrer assaig El teló, es qüestionava la funció de la literatura a partir de la idea mateixa d’identitat.

En efecte, el Cafè Europa va debatre la relació dialèctica entre literatura universal i literatures nacionals, un enunciat que semblava fet a mida per a una literatura petita (que no menor, com es va encarregar de puntualitzar Julià de Jòdar) com la catalana. Però les diferències de parer van saltar des del discurs inaugural d’Adam Zagajevski: universal i nacional; ¿es tractava de dues dimensions excloents o complementàries? ¿Quins eren els principals prejudicis i malentesos al respecte? D’altra banda, els traductors presents, amb noms il·lustres com els de Monika Zgustova o Simona Skrabec, van afegir llenya al foc: ¿quin paper feia la traducció en tot plegat? I en definitiva, ¿quina consistència real tenia el pont de comunicació entre literatures nacionals si és que havia de menar al concepte de literatura universal? En un moment històric caracteritzat per la globalització, els intel·lectuals convidats (catalans, russos, alemanys i eslovens) van assumir de seguida que el debat no tindria un to unidireccional. Molts, com els novel·listes Joan-Daniel Bezsonoff, Mercè Ibarz o Julià de Jòdar, van reivindicar la singularitat dels seus propis motius per esdevenir escriptors, més enllà de nomenclatures polititzades. En aquest sentit, el cubà Orlando Sánchez Mejías va tenir l’encert de pronunciar una frase feliç: “Tot escriptor ha de tenir el dret d’abandonar l’illa”, una clara declaració d’intencions venint d’un cubà però també una metàfora poderosa referent al concepte de literatura nacional i a la politització de l’art. No van ser els únics en dubtar de la validesa de l’enunciat proposat per Sehu: el poeta eslovè Brane Mozetic, més identificat amb grups minoritaris que no pas amb fronteres, va criticar amb duresa el plantejament del debat, ja que per a ell aquesta mena d’etiquetes “simplement no són literàries”.

Després de dos dies a Barcelona, el Cafè Europa es va escindir del Kosmòpolis, —on, per cert, va assolir una gran afluència de públic— i va traslladar-se a Perpinyà, Girona i València. Els diversos actes i debats van obtenir prou ressò com per justificar la iniciativa de la ILC, i continuar la polèmica suscitada entre els participants per l’enunciat de partida. Al Palau de Congressos de Perpinyà, la poeta Susanna Rafart citava Kafka per definir la llengua com a única pàtria de l’escriptor: “La memòria d’una nació petita no és pas més petita que la d’una de grossa, per tant treballa més a fons el material de què disposa”.

També la novel·lista eslovena Mojca Kumerdej va abordar el tema del llenguatge com a punt de partida per establir ponts de comunicació, i ho va fer a partir del llenguatge del cos: les relacions al llit entre una dona i un home. Ara bé, va advertir que fins i tot aquest llenguatge, a priori tan universal, pot acabar en incomunicació per culpa de prejudicis culturals i, citant Umberto Eco, va concloure que una suposada llengua universal no només reflectiria l’estructura del món sinó que abans l’hauria de crear. Per a descans de les cultures d’àmbit restringit, va afirmar que tal cosa no era encara possible. La russa Lília Kim, per contra, va voler veure el tema des de la perspectiva inversa i va recórrer de l’universal al nacional en recordar que, sigui quina sigui la història narrada, en un conte de fades el bé sempre triomfa sobre el mal. Kim afirmava així que la diferència entre textos rau precisament en la manera d’assolir aquest triomf, la qual cosa varia segons cada tradició nacional; allò que ens interessa com a receptors és la moral de la història però, malgrat coincidir en la moral, els detalls que enriqueixen cada història depenen de la tradició nacional que la recrea. Fidel a la seva fama de polemista, Lília Kim va acabar la intervenció amb una frase lapidària: “Plantejar qüestions literàries fonamentals és la millor manera d’aconseguir que el públic s’adormi”. La seva veu en devia despertar més d’un.

A la Casa de Cultura La Mercè de Girona, l’editor eslovè Andrej Blatnik i el novel·lista alemany Marcel Beyer van centrar la seva intervenció cap a temes, diguem-ne, més pragmàtics: la cultura del single book. Segons el seu parer, cal entendre la globalització com un procés de simplificació cultural que afecta la producció editorial, la qual cosa representa que uns pocs escriptors escollits, adscrits a àrees culturals poderoses, seran els únics capacitats per projectar-se en l’espai global dels mass media. ¿Cada vegada més lectors tindran accés a uns únics autors? Només les aportacions literàries que aconsegueixin inserir-se en els grans vehicles de comunicació ―sovint restringits a les llengües dominants com l’anglès i el castellà―, podran expressar vivències del particular a l’universal. Tota una advertència per a una cultura fràgil com la catalana, que no té al seu favor ni un estat ni el mercat. Però la conclusió d’aquest debat, en què també van participar Imma Monsó i Josep M. Fonalleras, va ser optimista: el mercat és una oportunitat per a tots, i allò que cal aconseguir és que es valorin totes les expressions culturals de qualitat. Perquè és evident que si una literatura nacional ha de servir d’identificació per a una nació, aquesta ha de preocupar-se de promoure la literatura i l’art; i aquests, en una cultura com la catalana, no poden sobreviure sense suport oficial. “Les coses sempre viatgen de gros a petit”, afirmava Blatnik.

València va acollir una nova sessió del Cafè Europa amb la inauguració de l’edifici Octubre. L’esforç d’Eliseu Climent i la seva gent resultava palpable en unes parets preparades per resistir en tant que cultura petita, com una metàfora de la confrontació entre el nacional (o perifèria) i l’universal (o centre). Fou allí que Lolita Bosch, com havia fet Julià de Jòdar a Barcelona pocs dies abans, es va referir a la mitificació dels espais propis de la infantesa com a pàtria. Per Bosch no existeix la literatura nacional sinó llocs concrets, moments d’escriptura i de lectures, i va afirmar que habitava aquests espais “sense pertànyer a un sol lloc”. Vet aquí per què els espais viscuts per l’escriptor s’acaben convertint en un tema per ells mateixos: perquè ja d’entrada són un espai literari.

A excepció de l’alemanya i la russa, la resta de cultures presents al Cafè Europa eren minoritàries, si més no en termes demogràfics. Cultures, és clar, que com a tals disposen d’una base sòlida d’herència i tradició. En aquest sentit, el cas de la cultura catalana és paradigmàtic, ja que disposa d’un llegat literari mil·lenari i d’una tradició que li permet entrar de ple en la modernitat, com es demostra amb el pes de la qualitat que va des d’Ausiàs March al fenomen Sánchez Pinyol. Per això mateix, aquestes cultures han de sentir la necessitat de ponts de diàleg: per fer-se càrrec d’un futur en el qual la persistència no està assegurada. En paraules del valencià Gustau Muñoz, una cultura petita que no s’adapti als nous temps corre el perill “d’esdevenir una simple nota a peu de pàgina de la història”. Però no hem d’entendre el Cafè Europa com a símbol de resistència a un món globalitzat, sinó com una plataforma més que permet l’aprofitament positiu de les possibilitats que aquest nou món ofereix. Així, el format tertúlia (per cert que amb intervencions musicals que amenitzaven les converses) es reivindica en un panorama en mutació constant.

Aquest darrer Cafè Europa de València, moderat per la traductora Simone Skrabec, va esdevenir una cloenda esplèndida a l’edició d’enguany. Els participants es van demanar si la globalització no comportaria un procés d’homogeneïtzació empobridora de la diversitat, sobretot pel que fa a les cultures minoritàries. En aquest sentit, Muñoz va reivindicar el paper d’aquestes cultures de petit abast, ja que permeten enriquir el grau de complexitat que comporta la diversitat cultural del món actual. En la mateixa línia, Simona Skrabec va reflexionar sobre l’acceptació del pluralisme cultural, entès com a riquesa i no com a limitació, i considerar la noció d’identitats múltiples (del jo al nosaltres, de la perifèria al centre, del nacional a l’universal), viables sempre i quan es prengui en consideració el caràcter complementari de les cultures.

És clar, per tant, que el diàleg entre literatures i la confluència en un espai literari comú (potser el més proper que s’ha dit al Cafè Europa respecte al concepte de “literatura universal”), no pot obviar la qüestió de la identitat. Com altres cultures petites, la catalana s’interroga sobre la condició contemporània, i ho fa a través d’iniciatives com el Cafè Europa. És així que dialoga amb la pròpia tradició i s’obre a d’altres, i sobretot que es qüestiona sobre el propi futur en un món on, com ja s’ha dit, el mercat preval per sobre de qualsevol altre aspecte.

Ara bé, de la mateixa manera que, sota una normalitat aparent, la identitat cultural d’una nació com la catalana o l’eslovena es percep a si mateixa com a vulnerable, el mateix succeeix amb l’escriptor. Uns i altres busquen la identitat en un procés de pròpia redefinició, i aquesta recerca ha de ser entesa com un signe positiu. L’enunciat proposat, doncs, confirma que la literatura és un eix principal de les identitats col·lectives, com ho és de la identitat personal. Els participants del Cafè Europa d’enguany s’han referit una vegada i una altra a la idea que el món d’avui es renova en un espai global i que aquells exponents d’àmbits demogràfics restringits són vulnerables davant del poder del mercat. És per això que les cultures minoritàries europees han de treballar fort: per fer valer la pròpia singularitat en aquest món plural que, malgrat l’homogeneïtat que comporta el procés de globalització, també deixa espai al poder que cada identitat conté per si mateixa.

La literatura, doncs, no solament és fonament d’identitat, sinó que és l’àmbit des d’on es pot debatre la diversitat cultural per consolidar unes perspectives de futur que, d’aquí a un temps, ens tornin a permetre de preguntar-nos sobre nosaltres mateixos. Serà un senyal que encara hi som.

Aquest article es va publicar al número 319 de L’Avenç


Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre llibres i escriptors. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s