Josep M. Berenguer, o l’ambició de la feina ben feta

Josep M. Berenguer, o l’ambició de la feina ben feta

Cal felicitar els organitzadors del Saló del Còmic de Barcelona: arribar a 30 edicions és memorable. Però va sorprendre no trobar-hi, enguany, un homenatge determinat. Sí que hi havia un stand en memòria de Moebius, i referències a Muntañola i Mingote; i també les típiques retrospectives de personatges (Little Nemo) o temàtiques (robots). Però mancava, tot i que se’n va parlar, el reconeixement per a Josep M. Berenguer (Barcelona, 1944-2012), editor de còmic mort el dia de Sant Jordi. Potser havia estat una desaparició massa sobtada. ¿L’any vinent, doncs?

La tasca de Berenguer és de molt de pes. El 1979, va fundar i dirgir “La Cúpula”. L’origen del nom de l’editorial és evident: casa seva, a La Floresta, té aquesta forma, com també la tenien les aficions de l’editor per la morfologia femenina. Va saltar a la fama amb “El Víbora” (1979-2005), revista que va arribar als 300 números. Més endavant va fundar capçaleres mítiques del còmic eròtic, com “Kiss Comix”, d’una qualitat indiscutible. Per diversos motius, és una figura cabdal en el còmic a l’estat espanyol.

Vaig tenir ocasió de conèixer en Berenguer a proposta del crític Eduard Jener, que el va convidar al “Dos més un”, el programa d’entrevistes que presentàvem junts a RSC. Em va sobtar trobar-me davant de l’artífex de llibres que m’havien marcat per a tota la vida. Un flash de la memòria em va mostrar a mi mateix, amb dotze anyets, amagat al pis de baix de la llibreria Paideia, devorant Niñas ejemplares amb la por de ser descobert. ¡Com en recordo cada pàgina! ¿Qui havia editat aquell llibre? En Josep M. Berenguer. ¿Quants llibres editats per ell he llegit al llarg de la vida? Centenars.

És, amb Josep Toutain, un dels editors de còmic contracultural més importants. Va tenir l’encert de popularitzar aquest producte en el moment precís en què la societat, cansada de la línia clara del còmic belga, estava preparada per a acceptar nous reptes. Al costat de publicacions que buscaven gèneres tancats (“1984” i “Cimoc” en el món de la ciència ficció; “Creepy” en l’àmbit de l’horror), la seva aposta va ser a favor del còmic provocatiu, més brut que net (en oposició a la línia de revistes com “Cairo”). “El Víbora” va pouar en la realitat quotidiana i va arribar a tenir una popularitat enorme.

Malgrat parlar amb entusiasme de la seva feina, en Berenguer era un home cansat per la malaltia que arrossegava, i dolgut per una paradoxa cruel: ell s’havia batut durant la Transició per aportar aire fresc al país, havia ajudat a obrir el món, i ara aquest món li occia “El Víbora”. En efecte, la revista, incapaç de lluitar amb la invasió del còmic japonès i d’internet, tancaria al cap de pocs mesos.

En el gremi, Berenguer era respectat. Mariscal i Gallardo (Makoki) en destaquen la voluntat d’aglutinar una generació de dibuixants de diferents escoles espanyoles, a qui va proporcionar una plataforma des de la qual van saltar a la fama. Dit altrament: sense ell no hi hauria aquests dos artistes, com no hi hauria Max (“La Cúpula” va editar-ne les obres completes, començant pel ja clàssic Peter Pank), Montesol, Martí, Alfredo Pons… Al costat dels dibuixants locals, Berenguer va donar-nos a conèixer el cànon internacional del còmic contracultural: des de Robert Crumb a Gilbert Shelton, passant Martin Veyron, Pichard, Art Spiegelman… No era un editor qualsevol: era ambiciós i feia la feina ben feta. El seu llegat és completíssim.

Anar a l’article original

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre temes diversos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s