Elogi de Joaquim Carbó

Elogi de Joaquim Carbó

La meva amiga Betty em comenta que, a la universitat, han rebut la visita d’en Joaquim Carbó. L’home té vuitanta anys i continua actiu com sempre! Quan li demano què li ha semblat, em diu que és un vellet molt simpàtic. Somric perquè, en efecte, simpàtic és un adjectiu que li escau. Hi ha escriptors exhibicionistes, tristos, paranoics, fins i tot malastrucs. En Joaquim Carbó és un escriptor simpàtic. I estimat.

Al llarg de la vida me l’he trobat diverses vegades. Sempre que li he escrit una carta me l’ha contestada (encara que sembli mentida, hi havia una època en què la gent ens escrivíem cartes); cada cop que coincidíem en un acte literari, tenia una estona per parlar amb el noiet que volia començar a escriure. Sempre ha estat amable. Han passat deu anys des que el vaig veure per darrera vegada, en una festa multitudinària que celebrava el seu setantè aniversari. Però segur que és el mateix bon jan de sempre.

Com que la meva amiga m’hi ha fet pensar, arribo a casa amb la idea de llegir-lo una estona. Busco a veure si tinc algun llibre seu. Sorpresa: en tinc molts! No m’ho pensava. En trio un que m’atreu per la portada, amb la reproducció d’un nu de Joaquim Sunyer. Es diu Elogi de la formiga (Columna, 1996) i és de relats. En obrir-lo veig que quinze anys enrere l’havia subratllat de dalt a baix. No hi havia pensat mai més.

De primer, el llibre em sobta. Estem acostumats a relacionar aquest autor amb la literatura infantil i juvenil, ja que és un dels fundadors de la revista Cavall Fort, i el 1966 va publicar el best seller La casa sota la sorra, novel·la que va donar peu a una de les sèries de còmic més brillants del país: Les aventures de Pere Vidal, amb magnífiques il·lustracions de Madorell.

Per això em sorprèn que Elogi de la formiga parli obertament de petites perversions. És clar, ara recordo que en Carbó era membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, pseudònim que amagava un col·lectiu d’autors que publicaven relats, per exemple de misteri o eròtics, amb la voluntat d’omplir el buit de literatura de gènere que hi havia -que encara hi ha- a Catalunya.

Amb el temps, en Carbó ha publicat molts llibres, diguem-ne, per a adults. Des de micro-relats (Bonsais de paper o El jardí de Lil·liput) fins a dietaris exhaustius (Un disset de maig). Al marge de tenir una creativitat inesgotable, reflexiona sobre la nostra època utilitzant al màxim la seva capacitat d’observació. La impressió que en traiem és que, per a en ell, cada petit moment del dia és una aventura. D’aquesta manera, disecciona la realitat que el volta i, amb l’excusa de contar una història divertida, ens parla de crisis econòmiques, de com la gent gran claudica davant de les noves tecnologies, o de problemes de comunicació matrimonial. Com veiem, temes ben actuals. Afortunadament, ho fa sempre a través del seu sentit de l’humor. És la manera simpàtica que té de mirar-se el món. I és que, com diu la meva amiga Betty, en Joaquim Carbó és un vellet molt simpàtic.

Anar a l’original

Quant a homesensegat

Parlo de lectures i autors
Aquesta entrada ha esta publicada en Sobre literatura juvenil, Sobre llibres i escriptors. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s